Contra el Gran Satan

Qualsevol usuari del Facebook pot unir-se a un grup que porta el lema Tots som Ussama ben Laden. Després que el president Obama fes pública la notícia de la mort del terrorista es va crear aquest grup, que ja disposa de desenes de milers de seguidors que han fet el gest d'apuntar-se al M'agrada que possibilita aquesta xarxa social. ¿La seva mort servirà per donar un interès afegit al terrorisme islamista? ¿Contribuirà a donar un màrtir a una causa que gràcies a la mort de Laden quedarà reforçada? ¿De quina manera els Estats Units han actuat amb rectitud contra aquest fanàtic, és a dir, mostrant l'exemplaritat que podríem exigir d'un estat de dret que milita per als drets humans i les llibertats fonamentals?

Estem davant d'un dilema ètic fonamental: molts articulistes i intel·lectuals occidentals no han desaprofitat l'ocasió de mostrar-se indignats per la manera com els Estats Units han executat el terrorista. El seu argument ha estat recordar que Ben Laden era un ésser humà i que tenia una dignitat inalienable i que, per tant, es mereixia un judici just amb dret de defensa i un tracte humanitari. El següent pas és sabut: qualificar els Estats Units de terroristes, tot perquè fan el mateix que volen combatre, és a dir, practicar la violència indiscriminada per aconseguir objectius polítics, més enllà de qualsevol cobertura legal o paradigma ètic.

Sobre això, es poden fer moltes observacions curioses. Després dels atemptats de Nova York –que Bin Laden va maquinar–, hi va haver desenes d'intel·lectuals que van voler argumentar a favor d'una hipotètica culpabilitat dels Estats Units en allò que els acabava de passar: els Estats Units havien actuat de mala manera en la seva hegemonia mundial i en la seva política exterior, i per això, en certa manera, s'havien buscat veure's atacats en el seu cor financer i veure assassinats milers de conciutadans seus.

L'excampió mundial d'escacs Bobby Fischer va celebrar els atemptats com una notícia meravellosa; el gran novel·lista Norman Mailer va afirmar que les Torres Bessones eren una monstruositat a la qual s'havia de posar fi; Susan Sontag va dir que això passava perquè els Estats Units havien assassinat nens iraquians; Oliver Stone va argumentar que els atemptats eren una reacció contra la globalització i Hollywood; el pensador francès Jean Baudrillard va dir que Occident s'havia llançat a l'omnipotència divina, i que allò era el resultat d'haver “monopolitzat el món” de tal manera que només es podia recórrer al terrorisme per “capgirar la situació”; la novel·lista índia Arundhati Roy (autora d'El déu de les coses petites, bestseller també en català) va afirmar que entre Ben Laden i el president Bush no hi havia diferència, tots eren igual de fanàtics, que l'un no era més que l'alter ego de l'altre, i que la violència dels Estats Units —que usarien a partir d'aleshores per combatre el terrorisme a l'Afganistan envaït—, era molt més perillosa per a la seguretat de tots els occidentals que la violència dels talibans.

Hi havia necessitat de justificar la mort dels homes i dones que havien mort aquell 11 de setembre: s'havia de declarar els Estats Units culpables d'haver actuat malament, tot per fer-los d'alguna manera mereixedors d'aquell atac esgarrifós. Noam Chomsky va ser un dels principals proveïdors d'arguments: com que Clinton havia bombardejat el Sudan —intentant caçar Ben Laden—, Ben Laden també podia atacar els Estats Units. Segons Chomsky, Ben Laden no era res més que el ventríloc de les veus silenciades de la justícia internacional. La conclusió era clara: el culpable dels atemptats de l'11-S no era Ben Laden sinó els Estats Units. Després dels atemptats de Madrid de l'11-M, també es van cridar consignes contra el president Aznar, però ni un sol crit contra l'Islam radical que indubtablement havia posat les bombes assassines.

¿I què diu Chomsky ara, després que Ben Laden hagi estat assassinat? Com era de preveure, el mateix home que havia dit que els Estats Units eren els culpables, ara diu que Ben Laden era innocent, fins i tot innocent dels atacs de l'11 de setembre: el terrorista només “fanfarronejava del que considerava que era una gran fita”. ¿Qui continua sent el culpable de tot plegat? Bush!, els crims del qual, afirma l'eminent lingüista, són molt més nombrosos que els de Laden, i dels quals no en seria “sospitós” sinó “autor material” de tot un plegat d'accions que el fan mereixedor del mateix tracte que van rebre els nazis després dels judicis de Nuremberg.

Segons afirma Chomsky a la revista Guernica, Bush i els Estats Units són els feixistes i els nazis, i Ben Laden no seria res més que un lluitador antifeixista, com el Che Guevara, un guerrer assassinat que va obrir el camí perquè a partir d'ara també s'acabin fent samarretes de Ben Laden.

En els títols de crèdit finals de la pel·lícula catalana Puig Antich també es comet l'error terrible d'equiparar Ben Laden amb un lluitador antifeixista —almenys fa aquesta impressió—: una amalgama d'imatges que parteixen de les batusses contra els grisos franquistes acaben amb els presoners a Guantánamo, després de veure les torres en flames.

Tot el que mossegui el feixisme és bo: per això molts dels que s'alegraren de l'assassinat del president franquista Carrero Blanco a mans d'ETA fan escarafalls quan els Estats Units executen Ben Laden. ¿Però per què l'extrema esquerra atea s'acaba fusionant amb el radicalisme religiós? Ben Laden servia de punta de llança contra el capitalisme liberal—la cara actual del feixisme, ens diuen— i tot el que fustigui aquest Gran Satan mereixerà la seva aprovació.