Una sigla, un nom

Quan algú perd el nom i es con­ver­teix en una sigla, com li ha pas­sat a Domi­ni­que Strauss-Kahn, deixa automàtica­ment de ser una per­sona per esde­ve­nir una enti­tat. DSK, tal com l'han reba­te­jat a la premsa, ja no és aquell insen­sat que diuen que empai­tava des­pu­llat la cam­brera d'un hotel de gran luxe, sinó que n'és l'essència, la substància des­til·lada, el poder en cru, com el logo­tip d'un banc, com una marca comer­cial de moda, com el segell d'una casa reial. Un abso­lut. En qua­li­tat d'home, no tenia cap pos­si­bi­li­tat, per més que amb la seva carn ubèrrima trans­portés també pels racons de la suite el pes imme­mo­rial de tota la seva dinas­tia fami­liar, el seu estricte pas­sat germànic imprès en cada plec dels seus trèmuls sac­sons. Reen­car­nat en una sigla, en canvi, el fins ara direc­tor del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal obté final­ment la immu­ni­tat diplomàtica que li van negar en el moment de la detenció. Ja no té nom, ni gene­a­lo­gia, ni com­pro­mi­sos morals; es deu única­ment a la summa jerar­quia que la seva nova deno­mi­nació li con­ce­deix, altiva, irre­duc­ti­ble, inhu­mana. A vega­des, per abreu­jar, per fer-los un lloc més còmode als titu­lars, els dia­ris engen­dren mons­tres molt pit­jors que a la vida real.

El cas invers el repre­senta Claude Stan­ley Chou­les. No tenia cap influència sobre l'eco­no­mia mun­dial, ni es té constància que hagués per­se­guit amb ardor senil cap minyona d'hotel, però el seu nom, sense abre­vi­a­ci­ons de cap classe, ha estat notícia fa pocs dies perquè era, fins al moment de la seva mort, als 110 anys, l'últim super­vi­vent cone­gut de la Pri­mera Guerra Mun­dial. És molt rara, la lon­ge­vi­tat d'aquests antics com­ba­tents, sal­vats d'una tal car­nis­se­ria, que va cal­dre inven­tar el monu­ment al sol­dat des­co­ne­gut per la impos­si­bi­li­tat d'iden­ti­fi­car tants de cadàvers mas­sa­crats. Diuen que Chou­les va decli­nar obs­ti­na­da­ment, fins al final dels seus dies, ser objecte de cap home­natge, igual que l'últim francès super­vi­vent, Lazare Pon­ti­ce­lli, mort ja el 2008, que va rebut­jar els fune­rals d'estat que el govern de Sarkozy li ofe­ria al·legant que “els pri­mers que van caure tenen tant de dret a l'honor com els últims”. Amb aquest con­ven­ci­ment, havia memo­rit­zat el nom del pri­mer com­pany anònim aba­tut al seu cos­tat a la trin­xera, anti­ci­pant-se a la idea de Wal­ter Ben­ja­min que la història ha de con­sa­grar-se a la memòria dels humils. Ho sabrà mai, DSK, què sig­ni­fica de veri­tat fer-se un nom?