Amb aquella alegria
L'entrevista del dia
Cada cop que entrevisto algú que admiro em reconcilio amb l'ofici de periodista, i penso sincerament que aquesta feina la faria de franc. N'hi ha que, a part de pensar-ho, ho fan. I jo que me n'alegro.
Triar algú que tingui coses a dir. Contactar-hi per telèfon o correu electrònic. Convèncer el possible entrevistat que es deixi entrevistar. Pactar el dia, l'hora i el lloc. Documentar-te a fons. Preparar l'esquelet de l'entrevista. Avisar el fotògraf. Tenir a punt la llibreta, el bolígraf i un o més caçadors de paraules d'última generació. Arribar al lloc acordat amb puntualitat. Trencar el gel. Engegar la gravadora (o les gravadores, en plural, si l'entrevistador és tan paranoic com jo). Preguntar. Escoltar. Replicar. Fer preguntes fora del guió. Descartar aquella pregunta incisiva que potser se't giraria en contra. Maleir-te per les preguntes que no goses fer i per les que se t'acudiran massa tard. Mirar els ulls de l'entrevistat. Donar la conversa per acabada. Comprovar que s'hagi enregistrat bé. Dedicar hores a transcriure-la. Descobrir que la transcripció ocupa quilòmetres: tocarà escurçar-la un bon tros. Buscar-hi un títol. Escriure unes línies que serveixin per presentar el personatge. Quedar-ne poc o molt satisfet.
No és fàcil, el gènere de l'entrevista. Com més espontani sembla el resultat, més feina hi ha al darrere. Té lògica: és el que passa en tants altres àmbits. Les entrevistes que he fet al llarg de la meva vida professional m'han donat moltes satisfaccions (i algun disgust: el crític i traductor Joan Ferraté va exigir de veure'n la transcripció i va acabar decidint que no volia que es publiqués res del que m'havia dit) i m'han permès concloure, amb coneixement de causa, que sovint aquesta feina nostra és un privilegi. Però el temps invertit en cada entrevista supera de llarg el temps que requereix escriure un article o una crònica, posem per cas.
Per això em meravella que un parell de col·legues s'hagin complicat tant la vida amb el projecte 365 dies, 365 entrevistes. El periodista Oriol Rodríguez i el fotògraf Carles Rodríguez (comparteixen cognom, però no són parents) es van proposar de fer una entrevista cada dia durant un any, i ja han superat el primer terç del camí. L'Oriol parla amb el personatge, en Carles el retrata i cada 24 hores pengen una nova entrevista a la pàgina web que han creat per compilar-les totes (www.365d365e.com). “Ens ho hem pres com un any hipotecat, que potser ens dóna beneficis en el futur”, explica l'Oriol, que té dues filles i paga el lloguer gràcies a les altres feines que fa com a freelance. “Segurament viuríem més tranquils i una mica millor sense haver de fer una entrevista cada dia, però també seria molt més avorrit –admet–. Si la feina no et ve a buscar, vés tu a buscar la feina”. La feinada, més ben dit.
