Interessos

Avui fa exactament sis anys vaig anar a casament a Nova York. Es casaven l'Andrew, amb qui havíem estat companys de doctorat, i la JK, una noia coreana que ell havia conegut per internet quan vivia a Carolina del Nord. Jo m'havia fet més o menys amic de l'Andrew perquè era el fill gran d'una família jueva de l'Upper East Side. El seu pare era un advocat especialitzat en bancarrotes i la seva mare era investigadora al Metropolitan Museum of Art i especialitzada en pintura francesa del segle XIX. Eren una família estereotipada d'una pel·lícula de Woody Allen. Com que a Nova York només hi havia anat com a turista, vaig calcular que a través de l'Andrew podria accedir a algun dels espais tan inaccessibles de la ciutat.

Efectivament, com que vaig ser un dels padrins del nuvi (o best man), vaig passar un parell de dies als espais de la família de l'Andrew: el pis sumptuós a Park Avenue, el despatx del pare a davant del Central Park i diversos restaurants. El dia abans del casament vam fer un sopar amb els clients més importants del seu pare. Em va tocar seure amb un empresari de Boston i la seva esposa, un agent immobiliari de Califòrnia i un banquer de Texas i la seva esposa i la seva filla. Els de Texas eren amics de la família Bush i la filla compartia pis amb la filla del president, la Barbara, al Greenwich Village. Tot traspuava diner i, en un moment del sopar, el pare de l'Andrew els va dir: “Si ara sou aquí és perquè quan ens vam conèixer estàveu arruïnats”, i tots van riure i alhora s'odiaven.

Jo també vaig voler fer negocis amb una noia coreana amiga de la núvia. Vaig passar força hores interessant-me per la seva vida, però quan li vaig dir si volia anar a un hotel em va dir que no. La núvia era molt més guapa que el nuvi i, naturalment, al cap de pocs anys, tan bon punt ella va aconseguir la nacionalitat americana i va tenir una filla que sempre tindrà uns avis rics, es van separar. Ara l'Andrew encara de vegades em truca, però ja no m'interessa parlar-hi i no despenjo el telèfon. Després del casament, el taxista turc que em va dur a l'aeroport em va dir: “Fas bé de marxar d'aquesta ciutat, perquè et xuclaran la sang”.