Adéu a la Union Jack?
L'1 de gener del 1801 el Regne d'Irlanda es va unir al Regne de la Gran Bretanya. Aquesta fusió va provocar el naixement del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, que va durar nominalment fins al 1927, quan amb la separació d'una part d'Irlanda el nom oficial de l'Estat va passar a ser el de Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, denominació que cueja en el dia d'avui. De la suma de les banderes anglesa, irlandesa i escocesa en va néixer la famosa Union Jack, que ha onejat orgullosa arreu del món, de Nova Zelanda a les illes Falkland, de Kabul a Johannesburg, de Vancouver a Gibraltar. Aquesta bandera ha derrotat les esquadres de Napoleó i les tribus zulus, les divisions nazis i els regiments imperials del Japó. És la bandera de l'ordre i la civilització, de l'hora del te i de la llibertat individual.
Però aquest símbol quasi mitològic corre perill de desaparèixer si el referèndum sobre la independència d'Escòcia, que té previst dur a terme l'Scottish National Party (SNP), acaba amb un resultat afirmatiu. El primer ministre escocès, Alex Salmond, és una persona que sap on va i com anar-hi. Ja ha dit que pensa convocar la consulta abans de l'any 2015. L'èxit electoral l'avala i ja se sap que un procés similar genera adhesions imparables quan s'engega. La història així ho demostra.
Com que Londres no s'assembla en res a Madrid, ja ha dit que dóna llum verd al referèndum. Això sí, el primer ministre britànic, David Cameron, ha deixat ben clar que el seu partit farà campanya pel no. Fantàstic. El debat es mou en una esfera únicament democràtica i no hem sentit cap amenaça provinent de la magistratura, l'exèrcit o la corona anglesa. Més de dos segles de democràcia han fixat una manera d'entendre el món i en el pitjor dels casos els anglesos hauran de redissenyar llur bandera nacional.
De retruc, la possible independència d'Escòcia abatrà un dels principals espantalls tàctics d'aquells que no volen més independències. Diuen que, en el cas que Catalunya esdevingués sobirana, seria expulsada de la Unió Europea (UE). Algú amb dos dits de front es pensa que Brussel·les expulsarà Escòcia? Per això és important que els escocesos obrin el camí des de dins; demostraran que la terra no és plana i que no hi ha dracs ni precipicis al final del trajecte.
Quines altres lliçons se'n poden extreure? La més important és que la democràcia és imparable. A Europa s'han independitzat disset països en els últims vint anys. El vell continent està en trànsit de ser l'Europa dels grans estats a ser l'Europa de les nacions. Fins ara aquesta primavera dels pobles s'ha deixat sentir a l'Europa de l'est, però aquests aires ja arriben a la part occidental del continent. A Flandes van per feina, i qui sap si no avançaran els escocesos en la recta final. Al País Basc, amb la finalització de la lluita armada, el procés democràtic sembla imparable i una majoria social ha votat les opcions sobiranistes. Altres països van més lents però cada dia fan un pas en la bona direcció. Bretons, corsos o irlandesos fan el seu camí, sovint allunyats del focus mediàtic.
I nosaltres? Com Penèlope, de dia teixim el tapís sobiranista i de nit el desfem. Anem a manifestacions massives i votem a les consultes, però després ens obcequem amb un nou pacte fiscal i frisem per ser decisius a Madrid. Tenim una personalitat dual. Però no patiu; té tractament. Uns dies de vacances a Escòcia aquest estiu segur que ens fan veure les coses d'una altra manera.
