Perles

No us vull pas enga­nyar: aquests dies a casa hem estat una mica ala­cai­guts i no trobàvem gaire res per dis­treure'ns. L'endemà de les elec­ci­ons la meva filla em va pre­gun­tar com ens havia anat i li vaig haver de dir que mala­ment. Es va que­dar tan sor­presa i afli­gida, que al meu dis­gust hi vaig haver d'afe­gir la sen­sació de no haver estat a l'alçada dels seus ulls. Als fills petits els costa d'enten­dre que als seus pares i mares no els vagin bé les coses. Com pot ser, si són mera­ve­llo­sos? Pen­sen que ho podem tot i que exis­tim per fer-los cos­tat i solu­ci­o­nar-los els pro­ble­mes: per fer-los una frega si els fa mal la cama i aju­dar-los a fer els deu­res, per encen­dre'ls el llum si tenen por i donar-los la mà fins que s'ador­min (amb permís del doc­tor Esti­vill!), per con­so­lar-los si han suspès un exa­men o un amic els ha fet un tort. Però de mica en mica van des­co­brint que pares i mares no som ni reis ni super­he­rois ni fades. Enten­dre això els entris­teix i els fa enfa­dar, però forma part del fer-se gran. El que és més impor­tant és que enten­guin que un ha de fer sem­pre les coses tan bé com pot, i que encara que a vega­des no sur­tin bé un no ha de tirar la tova­llola ni desen­ten­dre's, al con­trari: pas­sat el dis­gust, un ha de tor­nar a tre­ba­llar amb el cap ben alt per allò que creu, cor­re­gint els errors i afi­nant més el tret si cal. Crec que aquest és un bon exem­ple que podem donar als fills: els pares també per­dem però ho fem amb con­tenció i coratge, païm el fracàs, assu­mim res­pon­sa­bi­li­tats, no repar­tim cul­pes a tort i a dret i tor­nem a començar, si cal de zero. Estic lle­gint aquests dies els tre­balls dels Jocs Flo­rals lite­ra­ris de la ciu­tat de Girona. Hi ha autènti­ques i deli­ci­o­ses per­les, en la cate­go­ria dels més petits, que diuen coses com ara: “la meva classe és com un món feliç”; “veig un cas­ta­nyer/ i m'emo­ci­ono”; o bé “el meu gat/ és molt bonic/ se'm posa a sobre/ quan estic ador­mit”. Jo em quedo amb aquests dos ver­sos: “la meva mare és la meva llan­terna/ que em guia i m'il·lumina”. Pot­ser aquests dies hi ha llan­ter­nes una mica pàl·lides però són llan­ter­nes, al cap i a la fi, i els fills les tenen sem­pre a mà.