EL TEMPS QUE FUIG
Perles
No us vull pas enganyar: aquests dies a casa hem estat una mica alacaiguts i no trobàvem gaire res per distreure'ns. L'endemà de les eleccions la meva filla em va preguntar com ens havia anat i li vaig haver de dir que malament. Es va quedar tan sorpresa i afligida, que al meu disgust hi vaig haver d'afegir la sensació de no haver estat a l'alçada dels seus ulls. Als fills petits els costa d'entendre que als seus pares i mares no els vagin bé les coses. Com pot ser, si són meravellosos? Pensen que ho podem tot i que existim per fer-los costat i solucionar-los els problemes: per fer-los una frega si els fa mal la cama i ajudar-los a fer els deures, per encendre'ls el llum si tenen por i donar-los la mà fins que s'adormin (amb permís del doctor Estivill!), per consolar-los si han suspès un examen o un amic els ha fet un tort. Però de mica en mica van descobrint que pares i mares no som ni reis ni superherois ni fades. Entendre això els entristeix i els fa enfadar, però forma part del fer-se gran. El que és més important és que entenguin que un ha de fer sempre les coses tan bé com pot, i que encara que a vegades no surtin bé un no ha de tirar la tovallola ni desentendre's, al contrari: passat el disgust, un ha de tornar a treballar amb el cap ben alt per allò que creu, corregint els errors i afinant més el tret si cal. Crec que aquest és un bon exemple que podem donar als fills: els pares també perdem però ho fem amb contenció i coratge, païm el fracàs, assumim responsabilitats, no repartim culpes a tort i a dret i tornem a començar, si cal de zero. Estic llegint aquests dies els treballs dels Jocs Florals literaris de la ciutat de Girona. Hi ha autèntiques i delicioses perles, en la categoria dels més petits, que diuen coses com ara: “la meva classe és com un món feliç”; “veig un castanyer/ i m'emociono”; o bé “el meu gat/ és molt bonic/ se'm posa a sobre/ quan estic adormit”. Jo em quedo amb aquests dos versos: “la meva mare és la meva llanterna/ que em guia i m'il·lumina”. Potser aquests dies hi ha llanternes una mica pàl·lides però són llanternes, al cap i a la fi, i els fills les tenen sempre a mà.