El calidoscopi d'excel·lència
D'un temps ençà, un dels mots recurrents que hom pot trobar en informes i propostes d'àmbits diversos és excel·lència. L'excel·lència és la qualitat de gaudir d'un grau especialment elevat de talent, coneixement, habilitat o mèrit en un determinat camp. És un concepte sobre el qual m'he documentat i he meditat molt aquests darrers mesos. Fa un any i mig vaig rebre una proposta del Departament d'Educació per formar part d'un grup de treball que, per encàrrec de Presidència, fes propostes concretes per a la promoció de l'excel·lència en ciències, tecnologia i matemàtiques aplicables al nostre sistema educatiu. Un grup que, per cert, després de moltes reunions i de molta feina feta, resta aturat a l'espera que els nous responsables del Departament d'Ensenyament el reactivin i es pugui treure profit de la feina feta i de les moltes hores que, de manera desinteressada, hem invertit.
Un dels molts factors importants és la generació d'un ambient educatiu i social que, d'entrada, no mutili les habilitats ni els estímuls que de manera innata posseïm en major o menor grau, i que anem desenvolupant a poc a poc –o anem atrofiant, en funció de l'entorn–. En aquest sentit, per exemple, són especialment perniciosos per al desenvolupament mental dels infants i els joves els comentaris relativament burlescos que sovint es fan a les idees noves, les crítiques negatives no raonades, la transmissió de sentiments pessimistes, etc., que massa sovint sentim dir a persones de rellevància pública però a les quals, per ser honestos, tots contribuïm.
Tot això treu cap a una situació que es va produir fa un mes i que vull utilitzar d'exemple. Des de fa quasi una dècada es convoquen mostres per premiar els treballs més destacats que fan els estudiants de segon de batxillerat com a part del seu currículum, un bon estímul. Enguany, en una d'aquestes mostres es va fer una menció especial a un treball que, com diu textualment l'acte del jurat, “malgrat la bona valoració, no pot ser seleccionat pel seu elevat nivell, superior al de batxillerat”. He tingut l'oportunitat de llegir-lo –tracta de la utilització d'un model animal per estudiar una malaltia humana, i la part experimental s'ha fet a l'Institut d'Investigació Biomèdica de Bellvitge–, i la seva qualitat iguala la de treballs de grau fets per estudiants de final de carrera. No és precisament això, l'excel·lència? El més perniciós és el missatge subliminar que aquesta decisió transmet: destacar una mica està bé, però no massa, la qual cosa pot contribuir a mutilar estímuls i habilitats i a fer que hom se senti més a gust submergit en la mediocritat.
Aquest és un cas excepcionalment evident de com no promocionar l'excel·lència, però hi ha moltes altres actituds diàries molt més subtils que a poc a poc van frustrant les habilitats pròpies de cadascú i que fan que disminueixi l'estímul necessari per desenvolupar-les, com les que he esmentat al segon paràgraf. Per descomptat, no n'hi ha prou evitant aquestes actituds, però fins que no entenguem que no és qüestió únicament del sistema educatiu i dels professionals de l'ensenyament, sinó de tota la societat en els seus diferents àmbits (familiar, veïnal, escolar, polític, econòmic, etc.), i que tots ens hem d'esforçar per generar aquest ambient positiu i constructiu, de valoració i reconeixement de l'esforç i la innovació i de promoció de l'estímul, la batalla per promocionar el complex calidoscopi de l'excel·lència encara no haurà ni començat.