Articles

Amb aquella alegria

Ni nen ni nena

Hi ha parelles que converteixen el sexe del seu fill en un secret d'estat. Ho fan de bona fe, per lluitar contra els estereotips de gènere. Dubto que els surti bé. El sexe també és al cervell.

Els cana­dencs Kathy Wit­te­rick (una dona) i David Stocker (un home) són pares de tres fills: Jazz, Kio i Storm (noms ben neu­tres, no fos cas). Els dos grans són nens, però por­ten el cabell llarg i tan aviat van ves­tits amb pan­ta­lons com amb fal­di­lles. El fill petit, de qua­tre mesos, és direc­ta­ment un nadó sense gènere. Els pares no han reve­lat a ningú el sexe de la cri­a­tura, en un intent arris­cat d'edu­car-la al marge de res­tric­ci­ons de cap mena. “Hem pres aquesta decisió amb l'espe­rança que el món acabi sent més lliure i pro­gres­sista. Quan neix una per­sona, de seguida dema­nem si és nen o nena. Si real­ment volem conèixer algú, no ens hau­ria d'impor­tar què té entre les cames”.

El matri­moni argu­menta que estan donant als seus fills la lli­ber­tat de ser qui vul­guin ser, amb inde­pendència d'unes nor­mes soci­als que ens cas­tren i ens limi­ten. “Tot­hom ens pre­gunta fins quan man­tin­drem el secret, fins quan durarà això –explica la mare de les cri­a­tu­res–. És també el que ens pre­gun­tem nosal­tres: fins quan hau­rem de viure en un món que impe­deix a la gent ser qui vol ser?”

El 2009, a Suècia, va ocu­par pàgines dels dia­ris una pare­lla que havia fet el mateix expe­ri­ment: ama­ga­ven la iden­ti­tat sexual del seu fill, que lla­vors tenia dos anys i mig, per “alli­be­rar-lo de la cons­trucció arti­fi­cial de gènere”. Un objec­tiu llo­a­ble, si no fos que uti­lit­zen per­so­nes com a coni­llets d'Índies i que hi ha un clar efecte rebot: l'esforç per no divul­gar el sexe del fill fa que se cen­tri l'atenció jus­ta­ment en el sexe del fill.

Segons els pares del nen o nena suec, “és cruel por­tar un bebè al món amb una marca blava o rosa estam­pada al front”. Ells fan el que fan a fi de bé: “A les nenes els diuen que estan molt maques amb els seus ves­tits, i als nens els empe­nyen a jugar amb cot­xes. Si els edu­quem des­proveïts de gènere, ten­di­rem a veure'ls més com a éssers humans, fora dels este­re­o­tips que enca­se­llen els nens i les nenes”.

El meu fill de vuit anys va afir­mar fa poc: “L'única diferència entre homes i dones és que els homes tenim penis i les dones, no”. Em va agra­dar que no tingués pre­ju­di­cis, i no li vaig dir el que penso: que no té raó. Que no és només el penis. Que la cul­tura ens con­di­ci­ona, però tam­poc podem igno­rar el pes (enorme) de la bio­lo­gia. És il·lus­tra­tiva l'anècdota que em va expli­car la neu­ropsi­quia­tra cali­for­ni­ana Louann Bri­zen­dine. Una paci­ent seva, ende­ri­ada amb les jogui­nes uni­sex, va rega­lar a la filla de tres anys un cotxe de bom­bers. Una tarda es va tro­bar la nena bres­so­lant el vehi­cle i dient-li: “No patei­xis, cami­o­net, tot anirà bé”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.