Ni nen ni nena

Els cana­dencs Kathy Wit­te­rick (una dona) i David Stocker (un home) són pares de tres fills: Jazz, Kio i Storm (noms ben neu­tres, no fos cas). Els dos grans són nens, però por­ten el cabell llarg i tan aviat van ves­tits amb pan­ta­lons com amb fal­di­lles. El fill petit, de qua­tre mesos, és direc­ta­ment un nadó sense gènere. Els pares no han reve­lat a ningú el sexe de la cri­a­tura, en un intent arris­cat d'edu­car-la al marge de res­tric­ci­ons de cap mena. “Hem pres aquesta decisió amb l'espe­rança que el món acabi sent més lliure i pro­gres­sista. Quan neix una per­sona, de seguida dema­nem si és nen o nena. Si real­ment volem conèixer algú, no ens hau­ria d'impor­tar què té entre les cames”.

El matri­moni argu­menta que estan donant als seus fills la lli­ber­tat de ser qui vul­guin ser, amb inde­pendència d'unes nor­mes soci­als que ens cas­tren i ens limi­ten. “Tot­hom ens pre­gunta fins quan man­tin­drem el secret, fins quan durarà això –explica la mare de les cri­a­tu­res–. És també el que ens pre­gun­tem nosal­tres: fins quan hau­rem de viure en un món que impe­deix a la gent ser qui vol ser?”

El 2009, a Suècia, va ocu­par pàgines dels dia­ris una pare­lla que havia fet el mateix expe­ri­ment: ama­ga­ven la iden­ti­tat sexual del seu fill, que lla­vors tenia dos anys i mig, per “alli­be­rar-lo de la cons­trucció arti­fi­cial de gènere”. Un objec­tiu llo­a­ble, si no fos que uti­lit­zen per­so­nes com a coni­llets d'Índies i que hi ha un clar efecte rebot: l'esforç per no divul­gar el sexe del fill fa que se cen­tri l'atenció jus­ta­ment en el sexe del fill.

Segons els pares del nen o nena suec, “és cruel por­tar un bebè al món amb una marca blava o rosa estam­pada al front”. Ells fan el que fan a fi de bé: “A les nenes els diuen que estan molt maques amb els seus ves­tits, i als nens els empe­nyen a jugar amb cot­xes. Si els edu­quem des­proveïts de gènere, ten­di­rem a veure'ls més com a éssers humans, fora dels este­re­o­tips que enca­se­llen els nens i les nenes”.

El meu fill de vuit anys va afir­mar fa poc: “L'única diferència entre homes i dones és que els homes tenim penis i les dones, no”. Em va agra­dar que no tingués pre­ju­di­cis, i no li vaig dir el que penso: que no té raó. Que no és només el penis. Que la cul­tura ens con­di­ci­ona, però tam­poc podem igno­rar el pes (enorme) de la bio­lo­gia. És il·lus­tra­tiva l'anècdota que em va expli­car la neu­ropsi­quia­tra cali­for­ni­ana Louann Bri­zen­dine. Una paci­ent seva, ende­ri­ada amb les jogui­nes uni­sex, va rega­lar a la filla de tres anys un cotxe de bom­bers. Una tarda es va tro­bar la nena bres­so­lant el vehi­cle i dient-li: “No patei­xis, cami­o­net, tot anirà bé”.