L'Espanya de Telefónica

Abans, quan els accionistes de Telefónica eren les Matildes i les tietes en general, l'empresa ja privatitzada es deia Cia. Telefónica de España. En canvi, ara per ser més precisos, hauríem de parlar de l'Espanya de Telefónica. I és que probablement no s'ha vist mai, aquí ni enlloc, cap altre cas de control de tot un aparell estatal per part d'un grup privat tan gran com el que explota a costa nostra l'herència d'un monopoli. I que ho faci amb tots els avantatges d'un tracte preferencial, submís i revelador del mecanisme més pur i dur del capitalisme d'amiguets. El tema s'arrossega des dels temps d'aquell president Villalonga, íntim amic de J.M. Aznar, nomenat per ell i famós per les stock options amb les quals gratificava els consellers (alguns, per cert, catalans), a més a més de retribuir-los amb suplements de les filials sud-americanes i apartaments a Miami per si havien de fer alguna gestió en castellà des de la tentacular Florida. Tal com els deia, segons les cròniques, els saludava al moment de la incorporació tot dient: benvinguts al país de les meravelles de la CTNE, on a partir d'ara mai més no us haureu de preocupar del vostre esdevenidor pel que fa als termes materials d'una riquesa garantida i vitalícia. I, efectivament, malgrat l'opacitat que s'aplica a les macroremuneracions dels qui es col·loquen per designació dactilar o nepotisme dels executius o dels grups de poder polític o fàctic, hi ha algunes coses que comencen a ser del domini públic. Per exemple, que la filial de Telefónica, Atento, que sortirà a borsa el proper dia 13 de juny, té de president Javier de Paz. Els punts més destacats del seu currículum són que, fins als 38 anys, va ser president de les joventuts (?) del PSOE i que és fraternal amic i company de fatigues del president Zapatero. Tant, que la seva dona és la cap de gabinet de la segona dama, Sonsoles Espinosa, és a dir, de la senyora de ZP. I al capdavall, però, el que compta és que Javier de Paz rebrà de la companyia 395.000 euros fixos i 120.000 més de bonificació. Per si això fos poc, també té adjudicats 322.000 euros en tant que conseller de Telefónica i 500.000 euros en accions corresponents al pla d'incentius. En èpoques anteriors, hi hagué de president de la companyia Luis Solana, que va anunciar la introducció de noves tecnologies i va començar pel servei de trucades porno. I ara veiem que hi ha moltes altres formes de pornografia.

En aquest sentit, és interessant de veure allò que publica Carlos Segovia al dominical Mercados i que és revelador de com la companyia actua en totes direccions. Per exemple, entre els distingits empleats de la casa hi ha també la senyora Viri, és a dir, Elvira Fernández, que, vés per on, és la dona de Mariano Rajoy i ocupa el càrrec d'assessora del director general de Telefónica Contenidos. No és, doncs, gens estrany que la companyia guardés silenci sobre els plans d'acomiadament de l'ERO previst fins passades les eleccions, però, l'endemà mateix dels resultats, tornés a anunciar que farien fora no els 6.000 treballadors inicialment previstos, sinó 8.500. No hi fa res que tot això passés mentre feien un benefici de 6.855 milions d'euros i que, simultàniament, el Congrés dels Diputats fixés la jubilació del comú dels mortals assalariats als 67 anys. Tampoc no importa que la Comissió Nacional de la Competència digués que tot aquest imperi s'ha construït gràcies que els usuaris no han tingut mai una alternativa de servei des de la privatització. O que el Tribunal de Justícia de la UE li vulgui imposar una multa de 152 milions d'euros per abús de posició dominant al mercat.

De fet, els dirigents de la casa saben que són intocables, tal com el Tribunal Suprem va certificar en revocar la sentència contra el president Alierta i el seu nebot per haver fet negocis a la borsa amb informació privilegiada. Era el cas Tabacalera, l'anterior monopoli que encapçalava i que també començava per T. Naturalment, els magistrats van decidir que el delicte va existir, però que ja havia prescrit, una circumstància eximent que, per cert, depèn de la lentitud de la justícia. I, lògicament, ara, sense immutar-se, Alierta ha nomenat el seu nebot predilecte, Luis J. Placer, director d'estratègia de l'empresa. Ja ho diu la lletra de l'havanera: “Ay que placer sentía yo cuando en la playa”, etcètera. És per totes aquestes raons que, a la vista d'una tan evident manca dels més elementals preceptes de la Responsabilitat Social Corporativa de la qual blasonen els qui no la practiquen, que a molts ciutadans ens agradaria que, si les autoritats democràticament elegides han de rebre el tàndem Alierta-La Caixa, en representació de la Telefónica, ho fessin en privat i sense fotografies que es poden interpretar com una benedicció o un certificat de bona conducta i de respectabilitat, absolutament immerescuts. Que alguns membres del mariachi ja havien fet aquí algun pa com unes hòsties tal com és públic i notori.