L'Espanya de Telefónica

Abans, quan els acci­o­nis­tes de Telefónica eren les Matil­des i les tie­tes en gene­ral, l'empresa ja pri­va­tit­zada es deia Cia. Telefónica de España. En canvi, ara per ser més pre­ci­sos, hauríem de par­lar de l'Espa­nya de Telefónica. I és que pro­ba­ble­ment no s'ha vist mai, aquí ni enlloc, cap altre cas de con­trol de tot un apa­rell esta­tal per part d'un grup pri­vat tan gran com el que explota a costa nos­tra l'herència d'un mono­poli. I que ho faci amb tots els avan­tat­ges d'un tracte pre­fe­ren­cial, submís i reve­la­dor del meca­nisme més pur i dur del capi­ta­lisme d'ami­guets. El tema s'arros­sega des dels temps d'aquell pre­si­dent Villa­longa, íntim amic de J.M. Aznar, nome­nat per ell i famós per les stock opti­ons amb les quals gra­ti­fi­cava els con­se­llers (alguns, per cert, cata­lans), a més a més de retri­buir-los amb suple­ments de les fili­als sud-ame­ri­ca­nes i apar­ta­ments a Miami per si havien de fer alguna gestió en cas­tellà des de la ten­ta­cu­lar Flo­rida. Tal com els deia, segons les cròniques, els salu­dava al moment de la incor­po­ració tot dient: ben­vin­guts al país de les mera­ve­lles de la CTNE, on a par­tir d'ara mai més no us hau­reu de pre­o­cu­par del vos­tre esde­ve­ni­dor pel que fa als ter­mes mate­ri­als d'una riquesa garan­tida i vitalícia. I, efec­ti­va­ment, mal­grat l'opa­ci­tat que s'aplica a les macro­re­mu­ne­ra­ci­ons dels qui es col·loquen per desig­nació dac­ti­lar o nepo­tisme dels exe­cu­tius o dels grups de poder polític o fàctic, hi ha algu­nes coses que comen­cen a ser del domini públic. Per exem­ple, que la filial de Telefónica, Atento, que sor­tirà a borsa el pro­per dia 13 de juny, té de pre­si­dent Javier de Paz. Els punts més des­ta­cats del seu currículum són que, fins als 38 anys, va ser pre­si­dent de les joven­tuts (?) del PSOE i que és fra­ter­nal amic i com­pany de fati­gues del pre­si­dent Zapa­tero. Tant, que la seva dona és la cap de gabi­net de la segona dama, Son­so­les Espi­nosa, és a dir, de la senyora de ZP. I al cap­da­vall, però, el que compta és que Javier de Paz rebrà de la com­pa­nyia 395.000 euros fixos i 120.000 més de boni­fi­cació. Per si això fos poc, també té adju­di­cats 322.000 euros en tant que con­se­ller de Telefónica i 500.000 euros en acci­ons cor­res­po­nents al pla d'incen­tius. En èpoques ante­ri­ors, hi hagué de pre­si­dent de la com­pa­nyia Luis Solana, que va anun­ciar la intro­ducció de noves tec­no­lo­gies i va començar pel ser­vei de tru­ca­des porno. I ara veiem que hi ha mol­tes altres for­mes de por­no­gra­fia.

En aquest sen­tit, és interes­sant de veure allò que publica Car­los Sego­via al domi­ni­cal Mer­ca­dos i que és reve­la­dor de com la com­pa­nyia actua en totes direc­ci­ons. Per exem­ple, entre els dis­tin­gits emple­ats de la casa hi ha també la senyora Viri, és a dir, Elvira Fernández, que, vés per on, és la dona de Mari­ano Rajoy i ocupa el càrrec d'asses­sora del direc­tor gene­ral de Telefónica Con­te­ni­dos. No és, doncs, gens estrany que la com­pa­nyia guardés silenci sobre els plans d'aco­mi­a­da­ment de l'ERO pre­vist fins pas­sa­des les elec­ci­ons, però, l'endemà mateix dels resul­tats, tornés a anun­ciar que farien fora no els 6.000 tre­ba­lla­dors ini­ci­al­ment pre­vis­tos, sinó 8.500. No hi fa res que tot això passés men­tre feien un bene­fici de 6.855 mili­ons d'euros i que, simultània­ment, el Congrés dels Dipu­tats fixés la jubi­lació del comú dels mor­tals assa­la­ri­ats als 67 anys. Tam­poc no importa que la Comissió Naci­o­nal de la Com­petència digués que tot aquest imperi s'ha cons­truït gràcies que els usu­a­ris no han tin­gut mai una alter­na­tiva de ser­vei des de la pri­va­tit­zació. O que el Tri­bu­nal de Justícia de la UE li vul­gui impo­sar una multa de 152 mili­ons d'euros per abús de posició domi­nant al mer­cat.

De fet, els diri­gents de la casa saben que són into­ca­bles, tal com el Tri­bu­nal Suprem va cer­ti­fi­car en revo­car la sentència con­tra el pre­si­dent Ali­erta i el seu nebot per haver fet nego­cis a la borsa amb infor­mació pri­vi­le­gi­ada. Era el cas Taba­ca­lera, l'ante­rior mono­poli que encapçalava i que també començava per T. Natu­ral­ment, els magis­trats van deci­dir que el delicte va exis­tir, però que ja havia pres­crit, una cir­cumstància exi­ment que, per cert, depèn de la len­ti­tud de la justícia. I, lògica­ment, ara, sense immu­tar-se, Ali­erta ha nome­nat el seu nebot pre­di­lecte, Luis J. Pla­cer, direc­tor d'estratègia de l'empresa. Ja ho diu la lle­tra de l'hava­nera: “Ay que pla­cer sentía yo cuando en la playa”, etcètera. És per totes aques­tes raons que, a la vista d'una tan evi­dent manca dels més ele­men­tals pre­cep­tes de la Res­pon­sa­bi­li­tat Social Cor­po­ra­tiva de la qual bla­so­nen els qui no la prac­ti­quen, que a molts ciu­ta­dans ens agra­da­ria que, si les auto­ri­tats democràtica­ment ele­gi­des han de rebre el tàndem Ali­erta-La Caixa, en repre­sen­tació de la Telefónica, ho fes­sin en pri­vat i sense foto­gra­fies que es poden inter­pre­tar com una bene­dicció o un cer­ti­fi­cat de bona con­ducta i de res­pec­ta­bi­li­tat, abso­lu­ta­ment imme­res­cuts. Que alguns mem­bres del mari­achi ja havien fet aquí algun pa com unes hòsties tal com és públic i notori.