Indigerible

Massa plats de màxima qua­li­tat de cop a taula. Això es fa indi­ge­ri­ble. Per assa­bo­rir-los cal paciència, i també per pair-los, i pren­dre's així un temps per tal que no aca­bin sent indi­ges­tos. Ha aca­bat sent un cap de set­mana intens i agraït perquè quasi tots els ves­sants espor­tius cata­lans que s'han mani­fes­tat ho han fet en clau gua­nya­dora.

De tots, és clar, la lliga de cam­pi­ons ha resul­tat el moment més sublim, per la seva trans­cendència i per l'afec­tació que té en la massa. Ha estat un gran esclat d'ale­gria, però sent la quarta del Barça, i la ter­cera en cinc anys, per a alguns l'ale­gria ha estat força con­tin­guda. Un exem­ple és el cas de Car­les Puyol, que va bar­re­jar un gest que l'honora quan va con­vi­dar Abi­dal a reco­llir la copa amb una des­a­pa­rició quasi abso­luta en la cele­bració. Ni se'l va veure mos­trant ale­gria amb els seus com­panys a la llotja d'auto­ri­tats, i en la foto de família al camp va ocu­par a l'esquerra un lloc com­ple­ta­ment irre­lle­vant, com si la festa no anés amb ell o no se sap ben bé què.

Pot­ser en el pen­sa­ment de Puyol hi havia mil coses i una era que tenia altres plans espor­tius en el dar­rer recor­re­gut de la tem­po­rada, en el qual ha estat fora de com­bat, i no tenia gai­res ganes de fes­tes, mal­grat el moment màgic de Wem­bley.

Pot ser, també, que a Can Barça el tri­omf va de bra­cet de l'equip com un fet natu­ral i els èxits cauen amb una cadència que, o bé els assi­mi­les ràpida­ment o pas­sen poc menys que a l'oblit. I tant que la gent encara es recorda de la lliga, però, ben mirat, sem­bla un fet per­dut en el pas­sat, quan en rea­li­tat d'això fa només tres set­ma­nes.

Fa anys, una lliga, una copa o una recopa s'assa­bo­rien com un gelat que es llepa fins al pal, aga­fant cada gota que rega­lima. Ara, una lliga, una lliga de cam­pi­ons o el que cai­gui sem­bla que, a diferència del gelat assa­bo­rit amb delec­tació, cal mos­se­gar-la i empas­sar-se-la tan aviat com sigui pos­si­ble perquè aviat s'anun­cia l'arri­bada d'un altre títol pot­ser més saborós. Això pro­voca indi­gestió, però s'accepta.

I s'ha d'accep­tar, mal­grat patir una indi­gestió, perquè no se sap mai si tin­drem l'ocasió de veure i expli­car un fet cul­tu­ral i espor­tiu d'aquesta mag­ni­tud, perquè mal­grat que la base i la filo­so­fia del club blau­grana estan dis­se­nya­des per tal que la fac­to­ria con­tinuï pro­duint ele­ments com ara Messi, Xavi i Ini­esta, ningú garan­teix que d'aquí a cinc o deu anys es pugui repe­tir un estat de satis­facció com l'actual.

Per tant, i encara que sigui gens reco­ma­na­ble segons les auto­ri­tats mèdiques, ben­vin­gu­des les indi­ges­ti­ons espor­ti­ves blau­grana.