Satisfacció

El 1965, Mick Jag­ger i Keith Ric­hards, els Rollings, van escriure la mítica cançó I Can't Get no Satis­fac­tion amb la intenció de retra­tar un ado­les­cent tur­men­tat per la frus­tració, les espe­ran­ces de tota una gene­ració i el cinisme de l'època. L'ali­e­nació col·lec­tiva jun­ta­ment amb un riff de gui­tarra inno­va­dor van por­tar el sen­zill a ser el número 1 de tots els rànquings i a sus­ci­tar ver­si­ons en veus de la talla d'Aretha Frank­lin, The Resi­dents o Green Day, entre d'altres.

No cal ser Sher­lock Hol­mes per detec­tar la vigència de la lle­tra dels Sto­nes. Pro­vem de tro­bar motius per estar satis­fets, però no ho acon­se­guim. No ens per­me­ten que ho acon­se­guim. Infor­ma­ci­ons inútils que pre­te­nen des­per­tar la nos­tra ima­gi­nació ens bom­bar­de­gen acon­se­guint tot el con­trari: l'avor­ri­ment més sòrdid.
No podran crear un ence­fa­lo­grama pla uni­ver­sal, això no, però el pit­jor de tot és que fa la impressió que gau­dei­xin sàdica­ment en la pro­va­tura.

Si fem una repas­sada ràpida de com està el pano­rama gene­ral, el tràiler no té pèrdua: mas­ses atrin­xe­ra­des a les pla­ces, cogom­bres que maten, polítics que asset­gen senyo­res de la neteja (ah, l'ances­tral motiu freudià de la ser­venta!), gent que no es treu la samar­reta del Barça ni per anar a la feina, homi­ci­dis idiomàtics, aco­mi­a­da­ments sob­tats, mani­fes­tos en sèrie, fes­tes per­tot i escrip­tu­res reta­lla­des pel món vir­tual, cas­so­la­des, insults, supres­si­ons de pro­gra­mes cul­tu­rals, expre­si­den­tes que con­fo­nen repúbli­ques, victòries espor­ti­ves per par­tida doble, fes­ti­vals de música electrònica... Velo­ci­tat... Neu­rosi... Boom!!!

Res­pi­rem. Medi­tem. Con­tem­plem una flor com es vin­cla o l'ombra d'un qua­dre al cap­ves­pre. Apro­pem-nos a la lli­ber­tat amb pas ferm i una tassa de til·la a les mans. Actuem, amb seny i pre­pa­ració; mai a la babalà o amb vacil·lació. Avan­cem pro­gres­si­va­ment, esforçada­ment, amb constància i sense abra­o­na­ments histèrics.

Només si bus­quem el per­fec­ci­o­na­ment pos­si­ble de les coses a través de l'amor sen­ti­rem una satis­facció pro­pera al vol, a la bui­dor, a la super­vivència. Sinó, serem ore­ne­tes con­fi­na­des dins un recep­ta­cle rodó.