Els cosins de Zumosol

Hi ha dies en què la frenètica evolució de l'actualitat no és propícia al comentari de caràcter general i panoràmic i, més aviat, inclina a la visió episòdica, dispersa i de miscel·lània. A escala global, per exemple, es fan servir els símils més il·lustratius possibles per descriure la situació. En termes de terratrèmols, es fa servir la imatge de les rèpliques per avisar dels perills que de cara a un futur immediat encara ens queden, a part d'una eventual pluja radioactiva posterior. Se'ns explica també que, pel que fa al sector immobiliari, ja s'ha produït la recaiguda, és a dir, el pronòstic del double dip. I, certament, als EUA, per primera vegada en 30 anys, la mitjana de pagaments en concepte de lloguer d'habitatges ha superat la dels pagaments d'hipoteques. Sembla, doncs, que quan l'economia es queda en punt mort, com els motors, són els qui compren o poden comprar per llogar els qui en resulten beneficiats. Diu, però, el professor Niño Becerra que els governs només es dediquen a guanyar temps (mesos o setmanes) i que les pomades i els antibiòtics ja no serveixen, perquè ja hem arribat a l'hora de la cirurgia. I perquè molta gent no es va adonar, el 1450, de l'impacte que tindria la impremta, o, el 1750, del que tindria la màquina de vapor. Tal com ara mateix passa amb la incapacitat de calibrar l'impacte que haurà tingut la crisi econòmica.

A nivell interior, el Banc d'Espanya va optar per la tàctica de l'estruç i el governador va ignorar i arxivar els informes i els advertiments que feien els alts funcionaris sobre el risc de la bombolla immobiliària. Curiosament, els dos tècnics més destacats que van encendre el llum d'alerta són ara els designats per gestionar el FROB, és a dir, el fons de rescat dels bancs i les caixes que ara necessiten l'ajut dels contribuents innocents a fi de pagar els errors comesos sense que passin primer per l'afaitada els creditors, accionistes i directius de les entitats financeres. És també estupefaent que la vicepresidenta Salgado declarés en resposta a una pregunta parlamentària sobre l'informe dels inspectors del Banc d'Espanya lliurat al llavors ministre Solbes, com un avís del que estava passant amb la descontrolada bombolla immobiliària, que aquells advertiments no tenien cap valor. En realitat, el que va dir és que les inspeccions als bancs i les caixes no tenen cap valor si la cúpula no els fa seves i actua en conseqüència en lloc d'arxivar-les. És potser interessant de ressaltar que el ministre Solbes que, tant a l'interior com a Europa, passava per ser un bon economista, va decidir per aquelles dates la venda de l'or del Banc d'Espanya que, just després, va iniciar la més espectacular i ràpida pujada de preu que es recorda. Algú el va obligar a fer calaix per tapar forats? En tot cas, quin error!, quin immens error. De totes maneres, amb el seu posat beatífic, l'exministre ha ingressat al consell d'Endesa i, ara també, al de la filial espanyola del Barclays i com a assessor per l'àrea europea. Barclays Espanya ha decidit tancar 120 sucursals i acomiadar 700 empleats, però estaria disposat a quedar-se alguna caixa lesionada si el govern li oferís garanties.

És, per tant, visible que segueix la gran dansa del carosello napolitano dels càrrecs. L'altre dia fèiem referencia als Telefònics, als quals podríem afegir els noms d'Eduardo Zaplana, delegat per a Europa (hi té despatx i què hi fa no queda gens clar) o el duc de Palma, delegat a Washington, DC, perquè a Nova York n'hi ha un altre. I avui es podria esmentar la penetració del clan financer del PNB que encapçala Mario Fernández, actual president de la caixa BBK. De moment, s'ha col·locat juntament amb el seu col·lega Josu Jon Imaz a la Petronor (Repsol – Brufau) i ha designat l'exvicelehendari Zenarrazabeita i el diputat Ormaetxea per formar part de les comissions de l'Energia i les Telecomunicacions, respectivament. La BBK té el seu pes principal a Iberdrola, però Mario Fernández no vol fer-hi l'abordatge encara, pendent de com evolucioni la guerra Sánchez Galán – Florentino Pérez.

Aquí, a casa nostra, però, les coses van d'una altra manera. Estem encantats d'haver conegut alguns personatges de la llista Forbes i molt concretament La Caixa va comprar un 20% d'Inbursa, l'empresa de Carlos Slim, l'home més ric del món, que es va dignar venir a Barcelona a fer-se una foto i a declarar que ell també invertiria no un 20%, sino només un simbòlic 0,17% a Criteria de La Caixa. Segons el columnista James Mackintosh, si els nous bilionaris són principalment dels països emergents, com ara Mèxic, és segurament perquè tenen sistemes legals més febles, més corrupció i uns reguladors més arbitraris i discrecionals. A més a més, sempre és més fàcil enriquir-se allà on no hi ha mercat lliure i plena competència. D'altra banda, fan beneficis quan venen part dels seus negocis a preus molt elevats conscients que ofereixen empreses protegides i amb les connexions polítiques adequades. Tot i això, l'imperi Slim no està pas passant el seu millor moment. Les accions de la seva financera América Móvil van caure un 20% durant l'últim semestre. Les causes són polítiques. El monopoli de Telmex (Telecomunicacions) s'està repartint amb els rivals Televisa i TV Azteca i Slim es reorienta cap a la mineria, la televisió i l'immobiliari. Ha de dirigir, a més, la multa de 1.000 milions de dòlars que li van imposar a l'abril per la llei antitrust. En qualsevol cas, no és la mare Teresa de Calcuta ni un empresari benèfic, solidari amb ànima d'obra social.