Sóc prudent, però m'indigno

Cal ser pru­dent, penso. Com deia el meu avi sem­pre que en tenia l'opor­tu­ni­tat, val més que no t'embo­li­quis. De manera que pot­ser no hau­ria de tor­nar a par­lar dels “indig­nats” que acam­pen pacífica­ment a la plaça de Cata­lu­nya i fan assem­blees al davant de l'ajun­ta­ment. De fet, mirant-m'ho bé, ja for­men part del pai­satge urbà, com els vene­dors de lli­bres vells, les para­des de pro­duc­tes arte­sa­nals, les page­ses que ofe­rei­xen els seus pro­duc­tes pels volts de la plaça del mer­cat o els cap­tai­res estratègica­ment plan­tats a les nos­tres can­to­na­des, amb música o sense. Com totes aques­tes presències, ens for­cen a la reflexió. Pot­ser sí que hau­ria de com­prar les toma­tes direc­ta­ment al pagès que les con­rea, segur que lle­gi­ria de gust més d'un dels lli­bres que puc tenir per un parell d'euros, em sen­ti­ria més bé si deixés una moneda a la funda estesa de la gui­tarra del cap­taire, pro­ba­ble­ment la mel de romaní... Plego. Sen­zi­lla­ment penso tot això perquè és ben segur que jo mateix tinc motius per indig­nar-me, per sor­tir al car­rer, per plan­tar una tenda a la plaça, per bran­dar alguna queixa amb pan­carta inclosa, per fer sonar una cas­sola vella a cops de cullera.

I tu, amic lec­tor, no tens les teves quei­xes? No podries estar indig­nat? Sé que sí. Però tu i jo pas­sem amb certa timi­desa entre els acam­pats, lle­gim alguna frase engi­nyosa, veiem les ten­des plan­ta­des als jar­dins esqui­fits, i no som capaços de sumar-nos a un movi­ment que no aca­bem d'enten­dre. Perquè, anem al fons del pro­blema: tot això ser­virà de res? Esteu segurs que hi ha una autèntica fina­li­tat comú entre els que for­men el grup dels “indig­nats”? He lle­git amb paciència alguns dels mani­fes­tos que han pen­jat a la xarxa, m'he atu­rat uns moments per escol­tar algun par­la­ment assem­ble­ari, he seguit amb atenció diver­sos debats radiofònics o tele­vi­sius sobre el feno­men. I sí, diuen veri­tats. Veri­tats sabu­des, empi­pa­do­res i denun­ci­a­des. Pro­po­sen coses lògiques, però sovint con­tra­dictòries (menys impos­tos i més ser­veis), antics dile­mes de temps deba­tuts (dis­cu­tei­xen els sous dels polítics, cosa que vol­dria dir que només fes­sin política els rics), dema­nen feina ben pagada per a tot­hom, pisos decents per a tot­hom, crèdits barats per a tot­hom (com si l'Estat fos un rei mag omni­po­tent).

No he vist enlloc que els mani­fes­tants de Girona o de Bar­ce­lona esti­guin indig­nats per la sag­nia fis­cal que patim –ove­lles a l'escor­xa­dor– des de tants anys. No he vist indig­nació per les reta­lla­des esta­tutàries, no he vist indig­nació per no poder deci­dir lliu­re­ment el futur. Cer­ta­ment, no sé si sabríem resol­dre els pro­ble­mes que els indig­nen. A mi el que més m'indigna és que el meu país no tin­gui el seu dret i els seus diners per pro­var de resol­dre els pro­ble­mes dels seus ciu­ta­dans indig­nats.