Nosaltres vam perdre

He assis­tit molt poc a les assem­blees dels acam­pats, pot­ser perquè a la pri­mera que em vaig deci­dir d'anar, a Tar­ra­gona, la cosa va ser –fins que vaig mar­xar, can­sat– bas­tant, o molt, penosa. No cal ni dir que tenen tota la raó del món, però també s'ha de con­sig­nar que han rebut una atenció mediàtica sor­pre­nent –a algú li devia interes­sar–, tant com aque­lla matus­sera inter­venció poli­cial a Bar­ce­lona, sense dis­culpa. A mi em recor­den les assem­blees uni­ver­sitàries del pri­mer temps del post­fran­quisme, amb la diferència que en aque­lles hi havia qui sabia què volia i aquí fa l'efecte que, més enllà de les quei­xes fona­men­tadíssi­mes, no hi ha pla d'acció ni objec­tiu clar, sem­bla que hi imperi molta bona fe i una can­di­desa esbalaïdora. Perquè no per­dem de vista que el capi­ta­lisme, més fort que mai, no tin­dria cap mena d'escrúpol a apli­car tota mena de mesu­res con­tra el movi­ment si arribés a adqui­rir alguna peri­llo­si­tat, que no sem­bla pro­ba­ble. Dis­cul­pin l'escep­ti­cisme de qui s'ha empas­sat tota mena de der­ro­tes i ha hagut de con­tem­plat com l'anhe­lada República Soci­a­lista Inde­pen­dent dels Països Cata­lans no ha arri­bat a néixer mai i en l'actu­a­li­tat vivim en el Regne d'Espa­nya, no cal dir que ple­na­ment capi­ta­lista. Els acam­pats tenen les meves sim­pa­ties perquè són els únics que han sabut ampli­fi­car –aju­dats, insis­teixo, pels alta­veus mediàtics domi­nats per l'ene­mic, cosa curi­osa– un males­tar que només comença i que es farà més i més evi­dent. El capi­ta­lisme, enva­len­tit per la falta de rival, fa dècades que va deci­dir escapçar el futur dels joves. Si baden, es tro­ba­ran sense i ni sabran com. Però hau­rien d'enro­bus­tir el dis­curs, orga­nit­zar-se... No em veig amb cor de donar con­sells, perquè nosal­tres vam per­dre. Alguns llui­tem en la mesura de les nos­tres for­ces però sabem que són poques davant un adver­sari infi­ni­ta­ment més poderós, tant que ni sabem ben bé qui és. I el més greu de tot: han fallat els polítics, sí; hi ha hagut tota mena de deser­ci­ons, també; però, sobre­tot, ha fallat el poble. Sense excusa de cap mena.