El silenci dels ocells

En la tran­quil·la residència fami­liar de la rue de l'Uni­ver­sité, a París, aquesta set­mana ha mort Jorge Semprún, un dels exem­ples més pre­gons d'intel·lec­tual euro­peu del segle XX, un període històric que visqué amb inten­si­tat, des de la doble con­dició de francès i espa­nyol i en el com­promís mili­tant a favor de la justícia i les lli­ber­tats. Nas­cut a Madrid, de jove aban­donà l'Espa­nya der­ro­tada, quan el seu pare era ambai­xa­dor de la República a Holanda, i poste­ri­or­ment la família s'ins­tal·là a París, ciu­tat que fou la seva residència tota la vida. Jove mili­tant comu­nista i mem­bre de la resistència, caigué en mans dels nazis, que el tor­tu­ra­ren i empre­so­na­ren. Després, una llarga vida de llui­ta­dor, prou cone­guda pel caràcter públic de la seva figura, exem­ple d'hon­ra­desa política i inte­gri­tat per­so­nal, mal­grat haver estat mal­trac­tat pels qui s'apro­fi­ta­ren d'ell i poc reco­ne­gut pels qui havien de fer-ho.

He de con­fes­sar-me lec­tor de l'obra de Jorge Semprún, a qui vaig des­co­brir com a guio­nista de cinema en obres emblemàtiques de Res­nais i Costa Gav­ras i a qui sentí molt pro­per en la denúncia del mono­li­tisme comu­nista i en les refle­xi­ons con­tra els tota­li­ta­ris­mes, vin­gues­sin d'on vin­gues­sin. No vaig com­pren­dre l'accep­tació que féu del Minis­teri de Cul­tura, amb Felipe González, si bé l'enfron­ta­ment amb Alfonso Guerra i la foto­gra­fia de la sor­tida del minis­teri amb les bos­ses de plàstic on por­tava els seus objec­tes per­so­nals dona­ven tes­ti­moni del perquè de tot ple­gat. Sens dubte, m'he emo­ci­o­nat amb la seva escrip­tura con­cen­tra­cionària.

Foren els dos anys d'estada al camp de con­cen­tració de Buc­henwald els que li mar­ca­ren per sem­pre la vida, quan fou un dels quasi 21.000 depor­tats que res­ta­ven al camp quan, l'11 d'abril del 1945, fou alli­be­rat per les tro­pes nord-ame­ri­ca­nes. Curi­o­sa­ment, aquell dia, entre nou-cents nens jueus que hi eren retin­guts hi havia dos futurs pre­mis Nobel, Elie Wie­sel i Imre Kertész. Vuit dies després, el 19 d'abril, Semprún era ferm a la plaça dels Cri­dats del camp, quan el soci­a­lista Her­mann Brill lle­gia el jura­ment de Buc­henwald, on els super­vi­vents es com­pro­me­tien a no obli­dar els fets i els com­panys morts i a llui­tar per denun­ciar i per­se­guir els cul­pa­bles.

Jorge Semprún trigà força a poder escriure sobre l'experiència con­cen­tra­cionària, a la qual feia algu­nes referències, però no les desen­vo­lu­pava ple­na­ment. Fins i tot trigà a visi­tar el camp, on no tornà fins al 1992. Neces­si­tava pro­ces­sar i enten­dre el perquè d'aque­lla barbàrie. I pre­ci­sa­ment quan visità per pri­mera vegada Buc­henwald tingué interès a entrar en una de les escas­ses cases del poble, situ­a­des a poca distància del camp, per com­pro­var allò que havia retin­gut llar­ga­ment en la ment: doncs sí, des de les fines­tres del pri­mer pis es veia l'inte­rior del camp, i els que hi habi­ta­ven (els esta­dants no eren els matei­xos) no podien dir que igno­ra­ven què hi pas­sava. Tot eren records i, en l'inven­tari mai obli­dat, la intensa olor de carn cre­mada i l'absència total d'ocells al bosc d'Etters­berg, que rodeja el camp: l'olor de mort els havia fora­gi­tat. De tot, L'escrip­tura o la vida n'és el millor tes­ti­moni.

A Buc­henwald, les bar­ra­ques que ocu­pa­ren els depor­tats no hi són, quan tot fou modi­fi­cat en una segona etapa d'ignomínia, quan el camp, situat a l'Ale­ma­nya Est, fou uti­lit­zat per tan­car-hi dis­si­dents comu­nis­tes. On foren les bar­ra­ques, que eren de fusta, una estruc­tura de pedra negra marca els fona­ments, tots ells nume­rats segons ho foren a l'època. Quan vaig visi­tar el camp, els peus em por­ta­ren a la bar­raca 40, lloc on era des­ti­nat el pre­so­ner 44.904, nom­bre dar­rere el qual Jorge Semprún havia vist reduir al no-res la seva per­sona. Evo­car les lec­tu­res de l'escrip­tor era fàcil. A l'horitzó, una xeme­neia asse­nya­lava el forn cre­ma­tori, que no havia parat durant els anys del nazisme, mal­grat que Buc­henwald no era un camp d'exter­mini. Força a prop, la soca d'el roure de Goethe, arbre que fou res­pec­tat pels nazis quan cons­truïren el camp, ja que es deia que, en l'època romàntica ale­ma­nya, quan Goethe resi­dia a Wei­mar, pas­se­java pel bosc d'Etters­berg i es parava a des­can­sar sota aquest roure. Segu­ra­ment, Goethe escol­tava el cant dels ocells, men­tre que Semprún es veié obli­gat a viure el dur silenci. Ara, els he sen­tit, els ocells tor­nen a can­tar als bos­cos pro­pers a Wei­mar.