Adéu, Rigola

Esti­mat Àlex, fa uns ins­tants que has sig­nat el teu The End a vuit anys prolífics al front del Tea­tre Lliure. Podies haver edi­tat un lli­bre que il·lustrés la teva vani­tat, ADN d'aquest ofici, o haver-nos con­vi­dat a un copetín de comiat. Però has pre­fe­rit jugar a l'spa­guetti wes­tern i suïcidar-te damunt l'esce­nari amb una picada d'ull plena de com­pli­ci­tat. Et conec des del dia que vaig pres­sen­tir que arri­ba­ries per tren­car la dinàmica deca­dent que envol­tava la Coo­pe­ra­tiva de La Lle­ial­tat. I ho has fet amb l'estil i talent que s'espe­rava de tu. Has per­du­rat dos man­dats, el temps just que duren les coses bones. Ara no em puc abs­traure del sen­ti­ment de bui­dor que has dei­xat entre els teus col·legues. Ho dic pel to de veu apa­gat que des de fa uns dies tenen el Joan, l'Andreu, la Chan­tal, el Marc i el mateix Ennio Mor­ri­cone. Vull donar-te les gràcies per haver col·locat la veu de Bolaño en aquell desert de Tiju­ana, pel llen­guatge cine­ma­togràfic de Nixon, per l'escena satu­rada de càncer de La Gata, per les històries de Rock'n'roll i dro­gues, per mos­trar-nos la cara més heavy de Shakes­pe­are, pels silen­cis tallants, per haver con­ver­tit els teus espec­ta­cles en una party de cul­tura i denúncia, per ser modern i bai­xar a l'infern. És tant l'agraïment que no en tinc prou per ficar-lo en aquesta cançó. Només em queda anar a l'òptica i can­viar les meves ulle­res per unes de pasta negra.