Un dia lleig

Fa un dia lleig. Si l'estiu s'ha decla­rat en vaga, que exposi les seves rei­vin­di­ca­ci­ons avui mateix. I nego­ciem-hi tant com cal­gui. O comença a fer el temps que toca o no res­ponc de mi, sóc capaç de qual­se­vol dis­ba­rat. Sub­or­na­ria els termòmetres, com­pra­ria un cel blau al dia­ble i qui sap si come­tria delic­tes pit­jors.

Els dia­ris par­len de Jorge Semprún, que ja no hi és. El 2010 escri­via: “Ni resig­nat a morir ni angoi­xat per la mort, sinó irri­tat, extra­or­dinària­ment incòmode davant la idea que aviat ja no hi seré...”. La sort de viure molt com­porta la desgràcia de saber que no viuràs gaire més. Semprún, a part de viure, va sobre­viure. I mai, mai, mai es va poder des­pren­dre de l'olor de carn cre­mada dels camps de con­cen­tració.

M'escriu un amic. Diu que subs­criu totes i cadas­cuna de les llo­an­ces incon­di­ci­o­nals cap a Semprún. Però no entén que ningú hagi esmen­tat que va ser minis­tre d'un govern que va uti­lit­zar fons públics per con­trac­tar mer­ce­na­ris que es dedi­ca­ven a assas­si­nar. “Semprún hi va ser i mai se'n va dis­cul­par. És la seva ver­go­nya i la mort no l'esborra”, sen­ten­cia el meu amic. Apel·la a Primo Levi, quan parla d'un altre ter­ro­risme d'estat: “Tan cul­pa­bles són els que ho van fer com els que ho sabien i no s'hi van opo­sar, com els que ho van viure plàcida­ment en el des­co­nei­xe­ment i encara no han dema­nat perdó”.

No seré pas jo qui defensi els GAL, però no sé què dir-li, i callo. Hi ha silen­cis covards, silen­cis impo­tents i silen­cis que només pre­te­nen obli­dar. Semprún ja va triar una vegada viure en lloc d'escriure, cons­ci­ent que recor­dar el duria al suïcidi. Però va aca­bar fent memòria. Trans­for­mant l'hor­ror en parau­les.

No em va bé l'ordi­na­dor, ni la impres­sora, ni el cer­vell. S'imposa rei­ni­ciar-ho tot. Arros­sego un lli­bre que no lle­geixo, i no pas per falta de ganes: mal senyal. Negar-te el que et fa feliç és el pri­mer pas per enfon­sar-te en la misèria. Una excom­pa­nya de feina s'obli­gava a inver­tir una estona diària en algun plaer ego­ista. Un mas­satge, unes pis­ci­nes, una bona lec­tura. No havia estat ini­ci­a­tiva d'ella, sinó de la psicòloga que la va treure del pou. Hem de tocar l'infern per apren­dre a esti­mar-nos.

Con­sulto com­pul­si­va­ment el ‘mail', espe­rant que m'arribi la feli­ci­tat a la safata d'entrada. Però no. Hi rebo, això sí, comen­ta­ris des­pec­tius d'algun lec­tor que no m'ha vol­gut enten­dre, pot­ser perquè no m'he sabut expli­car. Ai, que aquest dime­cres ja no l'aixe­ca­rem. I encara em falta des­co­brir que s'ha tren­cat sense remei la màquina de fotos que em van rega­lar quan en vaig fer qua­ranta. Ha durat dos anys, una set­mana i un dia lleig.