La contraportada
Opinions de capçalera
El catedràtic Josep M. Casasús compila en un llibre una quinzena d'articles que ressegueixen l'evolució de la societat catalana el darrer segle
“Esto acabará mal”. El títol va ser premonitori i es va complir. El va publicar Gaziel, pseudònim d'Agustí Calvet i Pascual, el 7 d'abril del 1933 a La Vanguardia parlant de la República espanyola, i avisant que les coses no pintaven bé. I va tenir raó. L'article de Gaziel forma part de la recopilació Crònica d'un país, 15 articles imprescindibles que acaba de publicar Josep M. Casasús i que recull una quinzena de treballs periodístics del 1909 al 2009. Cent anys separen alguns treballs i això, que a priori podria suposar que algunes de les publicacions hagin perdut vigència, no ha succeït. D'aquí que siguin imprescindibles: “Rellegint els textos t'adones que no hem evolucionat tant i que, moltes de les guerres plantejades, no les hem aconseguit superar”. Són paraules de la directora de TVC, Mònica Terribas, durant la presentació. Un exemple: la batalla de la llengua.
El recull periodístic esdevé un imaginari col·lectiu d'anhels, desitjos, esperances i avenços però també retrocessos, frustracions o tensions que han sacsejat la societat catalana durant la darrera centúria. Aquesta tria “personal” de material és àmplia i heterogènia: Joan Maragall, José Antonio Novais, Joan Solà, Antoni Serra Ramoneda, l'editorial conjunt de dotze diaris sobre l'Estatut, Gaziel, Lluís Serrahima, Josep Maria de Sagarra, Jordi Garcia-Soler, José Luis de Vilallonga, Carles Sentís, Antoni Rovira i Virgili, Joan Fuster, el Manifest dels Marges i Félix de Azúa conformen el recull.
I què tenen en comú tots ells? Depèn de com s'agrupin. Si la tria es fa d'acord amb la temàtica apareixen tres nexes, a parer del catedràtic Jaume Guillamet. Bàsicament són la crisi de la burgesia en diferents moments de la història, la Segona República i la seva viabilitat, i la defensa del català. Si es pren de base el seu impacte a la societat, que és el model que pren l'autor, la classificació és diferent. Hi ha articles revulsius –que han influït en l'ànim del públic–, profètics –s'ha acabat produint– i llegendaris –amb perdurabilitat en la memòria col·lectiva–. Independentment de les agrupacions que es facin, l'antologia esdevé un testimoni de l'evolució de la societat. Clar que el testimoni seria un altre si la tria d'articles hagués estat diferent.
