Avui sóc ric

Avui sóc ric / no tinc memòria / només les claus / del quarto de les rates...”. Així comença una cançó del gran Jaume Sisa, que em porta bons records de la meva joven­tut. Em va venir al cap fa ben poc, quan em van expli­car una història vaga­ment edi­fi­cant que prova d'il·lus­trar la situ­ació econòmica en la qual xipo­lle­gem. Què té a veure el fet de creure's ric amb el fet de no tenir memòria, com pas­sava a la lle­tra d'en Sisa? En el següent relat la cosa queda força clara. Resulta que un bon dia, un senyor visita una població però encara no té clar si s'hi que­darà tot el cap de set­mana o només hi farà un tomb. Se'n va a l'hotel i diu al recep­ci­o­nista: “Com que encara no sé què faré, li deixo un dipòsit de 200 euros”. Quan l'home surt a fer un vol, el recep­ci­o­nista agafa els 200 euros i se'n va a cal lam­pista de la can­to­nada, a qui deu aquesta quan­ti­tat. El lam­pista també surt cor­rents perquè deu també 200 euros al seu soci elec­tri­cista. Quan els hi dóna, aquest també se'n va imme­di­a­ta­ment a cal paleta, i li entrega la quan­ti­tat que li devia. El paleta, per la seva banda, també havia de tor­nar uns diners a l'amo de l'hotel, així que se n'hi va i li entrega els ja rebre­gats 200 euros. En aquell mateix moment, el pos­si­ble cli­ent torna de fer un tomb pels car­rers del poble i explica als de l'hotel que final­ment no es que­darà. Agafa els 200 euros i se'n va per on havia vin­gut. Fi de la història.

Què ha pas­sat, aquí? Doncs un parell de coses que no aca­ben d'encai­xar. D'una banda, un tipus deixa 200 euros en una taula i se'ls torna a endur al cap d'unes hores; en aquest sen­tit, no ha pas­sat abso­lu­ta­ment res. Però resulta que en un poble on tot­hom estava endeu­tat... ara –hop!– ningú no deu res a ningú! En aquest sen­tit, sí que han pas­sat coses. Ima­gi­nem ara que fem rodar la història a l'inrevés, és a dir, que tot­hom es va endeu­tant amb uns diners que, final­ment, no exis­tei­xen. Val a dir que el resul­tat final és el mateix: una apa­rença. En un cas es tracta d'una apa­rença de riquesa, i en l'altre, de pobresa, però al cap­da­vall tot desem­boca en un mateix miratge. Avui sóc ric, avui no sóc ric... En què que­dem? La història que aca­bem d'expli­car pot ser inter­pre­tada des de diver­ses pers­pec­ti­ves, i aques­tes no són forçosa­ment con­tra­dictòries. La més òbvia és la que fa referència als estralls dels plan­te­ja­ments econòmics pira­mi­dals, tant si són una estafa en el sen­tit lite­ral del terme (recor­dem el cas Madoff) com si són una cosa com­ple­ta­ment legal però que genera ris­cos inne­ces­sa­ris en el si del sis­tema (molts pro­duc­tes finan­cers que, avui mateix, es poden con­trac­tar en qual­se­vol sucur­sal bancària).

La segona qüestió ens porta a la noció d'“eco­no­mia pro­duc­tiva”, que molts genis de l'eco­no­mia van decre­tar ja als anys vui­tanta que era una cosa més aviat vul­gar, pot­ser perquè feia referència a coses obs­ti­na­da­ment con­cre­tes i no a abs­trac­ci­ons macro­e­conòmiques. Val a dir que la majo­ria d'aque­lles abs­trac­ci­ons eren –i són– sim­ples metàfores ele­va­des a la cate­go­ria de teo­ria científica, i tenen apro­xi­ma­da­ment la mateixa fia­bi­li­tat que el tarot. Amb elles es va posar de moda sos­te­nir, entre altres coses, que això de pro­duir era una cosa molt de poble –un aca­bava con­tra­po­sant la cor­bata de seda llu­ent del broker amb el moca­dor amb qua­tre nusos que duia un paio suat men­tre arre­ple­gava melons enmig d'un ban­cal–. Al mateix temps, es van començar a pro­fe­rir les pri­me­res fan­ta­si­o­ses ruca­des sobre “l'eco­no­mia del conei­xe­ment”, que tot just l'any 2000 va fer eva­po­rar els estal­vis de mili­ons de per­so­nes d'arreu del món, via Nas­daq. Una dècada després cons­ta­tem que, mal­grat que sigui una vul­ga­ri­tat i embruti molt, a Ale­ma­nya no han dei­xat mai de fer bons cot­xes, men­tre que aquí hem fet l'@22 i altres eva­nescències igual­ment cool. Així ens ha anat a tots, però. Els resul­tats estan dramàtica­ment a la vista de tot­hom.

La història que hem expli­cat al començament també per­met explo­rar una ter­cera qüestió que cada cop con­si­dero més impor­tant: la de la con­fiança. Encara que pugui sem­blar el con­trari, això no és cap abs­tracció. Per molts segells, rúbri­ques i altres supers­ti­ci­ons burocràtiques que con­tin­gui un con­tracte, el per­so­nal no el signa si no dis­posa d'un mínim de con­fiança –diguem-ne– ambi­en­tal. Per moure diners, per dipo­si­tar una petita paga i senyal de 200 euros, cal con­fiança. En cas con­trari no hi ha pro­ducció, ni nego­cis, ni res. En l'actu­a­li­tat hi ha un con­si­de­ra­ble (i expli­ca­ble) dèficit de con­fiança, cosa que té uns efec­tes econòmics ben tan­gi­bles. Fa no gai­res anys, però, es va pas­sar de la con­fiança a la cre­du­li­tat. Eren aquells temps en què tu sig­na­ves una hipo­teca i, pim, pam, pim, pam, al cap de qua­tre dies et venies el piset pel doble –què dic pel doble: pel tri­ple!– del que t'havia cos­tat.

Som rics o som pobres, avui? Pro­ba­ble­ment ens passa com als per­so­nat­ges de la història que hem expli­cat abans: no ho tenim gaire clar. D'una banda, és evi­dent que el sis­tema ha resis­tit l'espe­tec: en altres cir­cumstàncies, això hau­ria fet un pet com una gla. De l'altra, però, també resulta inne­ga­ble que vivim en una il·lusió que convé redi­men­si­o­nar per força. Entre la con­fiança xim­pleta en el poder de les piràmides finan­ce­res i la des­con­fiança irra­ci­o­nal i apo­calíptica cap a tot allò que es mou hi ha un sen­sat terme mitjà. La millor manera de fomen­tar-lo és faci­li­tar la feina dels qui de debò tenen ganes de fer coses, i bar­rar el pas als afec­ci­o­nats als jocs de mans.