L'Ulisses més trist

De tots els des­as­tres pro­vo­cats pels humans en els dar­rers anys, el que més m'ha impres­si­o­nat és el de la guerra a l'antiga Iugoslàvia. No me'n sabia ave­nir, que en l'Europa que havia sobre­vis­cut als mili­ons de morts i des­trucció dels dos grans con­flic­tes del segle XX, just abans de tom­bar el segle i a uns cen­te­nars de quilòmetres de casa nos­tra, indi­vi­dus com nosal­tres matei­xos esti­gues­sin mas­sa­crant d'una manera sal­vatge els qui eren els seus veïns. Són d'aquells fets que fan témer pel futur de la raça humana, perquè fan per­dre l'espe­rança en el pre­sent, i no hi fa res que Milo­se­vic ja sigui mort, que a Karad­zic, el gran ideòleg de les matan­ces, faci tres anys que l'esti­guin jut­jant, i que ara Mla­dic, el car­nis­ser de Sre­bre­nica, també esti­gui davant el tri­bu­nal de l'Haia.

He pen­sat en l'ex-Iugoslàvia a propòsit de la revisió de la pel·lícula La mirada d'Ulis­ses, que el grec Theo Ange­lo­pou­los va rodar el 1995, amb l'insu­pe­ra­ble Har­vey Kei­tel, quan el des­as­tre balcànic encara fume­java. Kei­tel (Ulis­ses) és un direc­tor grec a l'exili que segueix la pista d'uns films dels ger­mans Manakis (pio­ners de la cine­ma­to­gra­fia en aque­lla zona) per­duts en algun lloc dels Bal­cans. El seu pas per un Sara­jevo devas­tat és col­pi­dor i poques imat­ges cine­ma­togràfiques diuen tant com l'escena de la des­a­pa­rició enmig de la boira del direc­tor de la Fil­mo­teca i tota la seva família, davant la impotència i l'estu­pe­facció en la mirada d'aquest Ulis­ses, que no és una versió moderna de l'heroi d'Homer a l'Odis­sea i l'Ilíada, ni tam­poc dels per­so­nat­ges de l'Ulis­ses de James Joyce, que va situar la seva mítica novel·la just el dia 16 de juny de 1904.