Potser és l'uniforme

La política educativa és simultàniament un punt de trobada i un espai de confrontació. Tothom sembla estar d'acord que el futur passa per l'educació, per l'educació i per l'educació; però ningú es posa d'acord sobre com fer-ho. El darrer informe PISA mostrava una millora en els nostres resultats i, sobretot, ens permetia comparar-nos amb altres països de l'entorn europeu. En aquest sentit, em va cridar l'atenció la proximitat amb Suècia, un país que sovint hem usat com a símbol d'allò que ens agradaria ser. Suècia se situa en el rànquing PISA al costat de Catalunya, però també mostra algunes diferències significatives. L'escola pública representa el 90%, està fortament municipalitzada i, a més de les capacitats valorades per l'informe, aconsegueix que el 90% dels joves assoleixin l'educació secundària i que un 50% disposi d'estudis universitaris. Tanmateix, pel que jo sé, no han d'anar a l'escola amb uniforme.

Desmarcant-nos una estona del curiós debat obert per la consellera, la comparació amb Suècia ens permet valorar dos aspectes que han estat molt presents en el debat educatiu català més recent: la cultura de l'esforç i l'autonomia dels centres educatius. En primer lloc, han estat moltes les veus que darrerament s'han aixecat contra allò que podríem anomenar un relaxament de la disciplina, el rigor i la meritocràcia escolar. La pèrdua d'aquests valors es traduiria, segons aquesta perspectiva, en una caiguda en el rendiment escolar, en una igualació per la part baixa. En segon lloc, sobretot des de l'òptica dels mestres, el debat entorn de l'autonomia dels centres i el paper reforçat dels seus directors ha estat interpretat com un atac a l'escola pública i ha generat aïrades reaccions. Anem, per comparació, a veure com s'aborden aquests dos aspectes en el cas suec.

Mats Ekholm, professor emèrit d'Educació i director del Grup de Recerca en Desenvolupament i Socialització a les Escoles, en un treball sobre el sistema educatiu suec ens dóna algunes informacions significatives: els nens i nenes amb síndrome de Down es mantenen a les mateixes aules que els altres alumnes durant tota la primària, no es posa cap nota fins als quinze anys, es treballa amb la lògica de les “converses per al desenvolupament” adaptades a cada alumne i, això sí, es disposa de recursos per assolir una ràtio d'un professor per cada deu alumnes. No sembla, doncs, un model basat en la meritocràcia dels resultats, sinó que es valoren preferentment els principis de la convivència, de la diversitat i de la col·laboració. El model suec, aplicat a Catalunya, seria acusat de bonisme (és curiós com la bondat s'utilitza per desacreditar qui la té), d'haver perdut els referents, de generar un excés de funcionaris, de promoure actituds vinculades a un ja molt superat maig del 68, de no dotar de competències els estudiants i, en definitiva, de ser una mostra més de la feblesa d'una societat mancada de respecte a les regles, a l'autoritat i a l'esforç individual. Als suecs els funciona, tot i que, és cert, ells són suecs i nosaltres no. Potser si ens vestíssim amb uniforme...

Respecte al segon aspecte, el mateix Mats Ekholm ens explica com en el cas suec l'autonomia dels centres els permet organitzar els continguts, els horaris i les dinàmiques pedagògiques amb absoluta llibertat. L'autonomia es complementa amb responsabilitat, de manera que els resultats assolits per cada escola són publicats a escala nacional i es disposa d'un estricte sistema d'inspecció. Tanmateix, els directors de les escoles tenen un paper crucial, ja que són responsables no només de definir el projecte pedagògic, sinó també de les relacions amb el seu entorn, de contractar el personal docent i –imagineu-vos– de decidir el sou de cada professor. A Catalunya aquestes idees sovint són interpretades com un atemptat a l'escola pública (que, recordem-ho, a Suècia representa el 90%) i com un pas cap a la privatització de la gestió escolar. Assumir responsabilitats i prendre decisions amb autonomia sembla anar en contra de la participació als claustres i als consells escolars, tot i que la connexió tampoc sembla gaire evident. En qualsevol cas, tornant a la comparació, l'autonomia i la responsabilitat a Suècia els funciona; però, és clar, ells són suecs. Potser si ens vestíssim amb uniforme...