Els “Fets de Juny”

La mort del dictador Franco va popularitzar de forma irreversible la fórmula d'assenyalar dates clau de la història amb un guarisme seguit de la inicial del mes en curs. Abans dels 20-N, 23-F, els 14-D, els 14-M o els 10-J, això no obstant, hi havia un sistema molt català, actualment en desús, d'identificar diades generalment traumàtiques. “Fets del Sis d'Octubre”, “Fets de Maig”, “Fets del Palau”, són els més arxiconeguts.

No sé pas si el que va passar dimecres al Parlament passarà als annals com a “Fets de Juny”, tot i que no estaria pas malament, si més no per reprendre la tradició. I també perquè algun punt de contacte té tot plegat amb altres casos històrics d'alienació transitòria col·lectiva. Això sí, allà on abans hi havia pistoles i trets, avui hi ha esprais i bosses llancívoles amb aigua i orins. No es pot pas negar que els catalans hem fet un pas important cap a la categoria de societat civilitzada.

Sigui com sigui, la jornada de dimecres és el punt culminant d'un despropòsit que alguns no van saber detectar a temps, encegats per la dogmàtica o la candidesa. Feia dies que es veia que el moviment dels “indignats” era una enganyifa retòrica. Concretament des del primer dia, quan al monument de la plaça de Catalunya es va tapar el nom de Macià amb el de Durruti. Qualsevol amb una mínima noció d'història sap que associar el camarada Durruti amb un moviment pacifista equival a dir que Gandhi portava rastes. Al final, però, hem mostrat al món els Fets de Juny com un intent de cop d'estat en una república bananera, ep, i sense ni tan sols tenir estat ni república. Fets de juny? Fets i deixats estar, és el que som.