Bèlgica

Bèlgica és un estat coixí que el Congrés de Viena es va inven­tar l'any 1830 per atu­rar França. Però els coi­xins són útils quan després hi ha algú que hi posa un cul o un cap i, a Bèlgica, fa més d'un any que no tenen govern i, per des­comp­tat, que no tenen cap –que un rei no és res, ho sabem tots–, i Europa –la població d'Europa, vull dir– té tan poc pes en aquest món glo­ba­lit­zat d'avui que, si en el segle XIX sem­blava que Bèlgica era al cor del món, avui pot­ser no sigui ben bé al cul, però fa tot l'efecte que s'hi acosta. (A més, a qui pre­o­cupa França en un món on qui no és musulmà, sud-ame­ricà o ian­qui té un alt per­cen­tatge de pos­si­bi­li­tats de ser de color negre o de color groc?). No: Bèlgica avui és un coixí que no ser­veix de res i a França, tot i la seva gran­deur i el seu oh la, la, els turis­tes japo­ne­sos se la polei­xen en dos o tres dies). Fa molts anys, Josep Car­ner va escriure un poema que es deia, jus­ta­ment, “Bèlgica”. Ja ho saben: Car­ner era el príncep dels poe­tes cata­lans, va haver d'anar a l'exili i va viure i va morir a Brus­sel·les. De fet, devia acu­dir-se-li par­lar de Bèlgica perquè vivia a Brus­sel·les: si hagués vis­cut a Anvers, el poema s'hau­ria titu­lat “Flan­des”, i si hagués vis­cut a Char­le­roi, s'hau­ria limi­tat a com­prar un bit­llet de Rynair, que és pràcti­ca­ment tot el que avui sabem de Valònia. El cas és que allà on Josep Car­ner i la gent del seu temps deien Bèlgica, Brus­sel·les o França, molts cata­lans avui diem Flan­des, Nova York o Escòcia. Com passa amb molts de coi­xins, avui molts estats i mol­tes capi­tals ja no ser­vei­xen pràcti­ca­ment de res. I els llits –ja que són pràctics i que s'hi està bé– millor que cadascú se'ls triï i que se'ls faci.