Joan Puigcercós

Gabriel Fer­ra­ter tenia un mal con­cepte dels polítics: «Són unes males bèsties, encara que n'hi ha uns que són pit­jors que els altres: Sta­lin era pit­jor que Trotski, i pot­ser per això aquell va gua­nyar i a aquest el va fer matar.»

Joan Puig­cercós (Ripoll, 1966) es veia pit­jor ideòleg que Josep-Lluís Carod-Rovira, i pot­ser per això va gua­nyar el con­trol d'ERC i el va matar política­ment.

La política és una de les fei­nes en què hi ha més pro­fes­si­o­nals sense escrúpols i sense autocrítica. Amb tot i això, no tots els polítics són unes males bèsties.

Val la pena, per exem­ple, recor­dar tes­ti­mo­nis recents de polítics que van defen­sar d'una manera admi­ra­ble les seves idees. Com el de Manuel Gutiérrez Mellado, que, tot i el seu pas­sat fran­quista, va reac­ci­o­nar com un ferm demòcrata arris­cant la vida negant-se a obeir els col­pis­tes del 23-F. O com el d'Ernest Lluch no volent escorta, tot i que ETA el podia matar.

Carod no va renun­ciar a tenir escorta en dei­xar de ser vice­pre­si­dent i Felip Puig li ha reti­rat els mos­sos que el cus­to­di­a­ven. El dia de les elec­ci­ons muni­ci­pals, es va publi­car un arti­cle de Carod en què indi­rec­ta­ment ano­me­nava fills de puta els qui pro­pa­guen men­ti­des sobre ell. Poc després es va donar de baixa d'ERC evo­cant-se més com a car­tell dels millors resul­tats d'ERC del fran­quisme ençà que com a segon dels dece­be­dors governs de Pas­qual Mar­gall i José Mon­ti­lla.

Vint-i-cinc anys enrere, Carod va tenir la luci­desa d'obrir una via cap a la inde­pendència. Puig­cercós podria tenir ara la luci­desa de pene­dir-se de les nefas­tes dis­pu­tes amb Carod per per­so­na­lis­mes i convèncer-lo que han de dema­nar perdó públi­ca­ment junts. Un gest com aquest l'hono­ra­ria, tot i que pot­ser en pre­fe­reix d'altres, com el de voler con­ti­nuar con­tro­lant el par­tit a través d'Anna Simó o el d'orde­nar que s'esgoti legítima­ment el recurs per veure si el recompte final de vots per­met a ERC entrar al ple de l'Ajun­ta­ment de Girona, del qual ha obli­gat a ajor­nar la cons­ti­tució inten­tant que es doni per bona una pape­reta d'ERC acom­pa­nyada d'una imatge del fun­da­dor de l'Opus Dei. «A ERC, hi té cabuda gent de sen­si­bi­li­tats molt dife­rents i també cris­ti­ans», ha argu­men­tat Josep Maria Aguirre, fins ara pre­si­dent de la secció local d'ERC a Girona. Els vots nuls no ho són pas, però els camins del Mon­se­nyor Escrivà de Bala­guer i els d'ERC són ines­cru­ta­bles.