Arqueologia de demà

El romànic va durar tres segles, el Renai­xe­ment no va arri­bar a dos, el roman­ti­cisme es redu­eix a unes quan­tes dècades. Els vols low-cost i la glo­ba­lit­zació d'inter­net han acce­le­rat el procés, de manera que els movi­ments cul­tu­rals se suc­ce­ei­xen cada vegada més de pressa. Avui dia, la velo­ci­tat és tan alta que reconèixer que for­mes part d'un movi­ment sig­ni­fica que has arri­bat tard. El movi­ment hips­ter deu ser el pri­mer d'una nova sèrie: no va néixer de cap i de nou, sinó com l'eco d'un movi­ment ante­rior, i els seus mem­bres riva­lit­zen a l'hora d'enter­rar-lo. L'única opció plau­si­ble és la de pre­cur­sor.

Els lec­tors d'aquesta columna deuen haver obser­vat que, d'un temps ençà, entre els menors de trenta anys abun­den els texans estrets, les des­su­a­do­res amb caputxa, les cami­ses de qua­dres, les gor­res iròniques, la biju­te­ria gegant, el rímel abu­siu, els tatu­at­ges en forma d'estre­lla. S'apre­cia una resur­recció de l'estètica de pel·lícula por­nogràfica, o sigui, retrats estil Pola­roid de nois amb bigoti i jer­seis de llana que els van petits. Altres carac­terísti­ques hips­ter són la tendència a asseure's a terra, a car­go­lar la llen­gua a les foto­gra­fies, a menar bici­cle­tes sense canvi de marxa, a con­rear el kitsch caucàsic, a ido­la­trar la pel·lícula Aca­de­mia Rush­more i les cançons de Belle and Sebas­tian.

La visió dels hips­ter varia segons l'obser­va­dor. Poden ser uns nois intel·ligents i poli­sa­tu­rats, uns nostàlgics de les sèries fami­li­ars, uns fas­hion vic­tims amb ínfu­les de cool­hun­ters, uns pro­fes­si­o­nals a l'hora de fer-se l'interes­sant, uns lec­tors de Sla­voj Zizek, una vari­ant cool de l'estu­pi­desa urbana, una còpia d'una còpia, una mena de neo­bohèmia postin­die. En tot cas, tot­hom està d'acord que els hips­ters odien els hips­ters.

L'acta de defunció del movi­ment arriba traduïda per l'edi­to­rial Alpha Decay: ¿Qué fue ‘lo hips­ter'? Una inves­ti­gación sociològica, a càrrec de Mark Greif. Recull debats, refle­xi­ons i arti­cles, la majo­ria con­tra­dic­to­ris, sobre un movi­ment que tot­hom dóna per aca­bat. Hi ha apro­xi­ma­ci­ons cul­tu­rals, és clar, però també polítiques, post­co­lo­ni­als, econòmiques i urbanísti­ques. Val la pena lle­gir-ho, ni que sigui perquè part del que suc­ceirà demà al nos­tre car­rer és el que va pas­sar ahir a Nova York.