Coses d'Espanya

El tri­bu­nal espa­nyol de la inqui­sició (ells en diuen Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal del seu regne, i ja està bé que l'ano­me­nin amb el nom que més els pla­gui, ja que és seu i sor­to­sa­ment només seu) de tant en tant expel·leix i vomita, i ara ha tor­nat a exhi­bir un brot de neces­si­tat de fer-se veure; un espa­vent que sem­bla que ells han expli­cat com un sac­seig reno­va­dor i neces­sari per a la seva sang. Coses seves, exclu­si­va­ment seves... Però esta­ria bé pre­gun­tar-los: es tracta d'un enfi­lall de vent amb tex­tu­res d'aire nou? Ja peri­lla. Val més que ens fem les pre­gun­tes nosal­tres matei­xos, ara sense tanta dis­creció: són pug­nes atàviques entre col·legues d'un mateix reialme? Diferències d'apre­ci­ació en la manera específica de com hau­rien de con­ti­nuar impo­sant amb l'arrogància amb què ens tenen acos­tu­mats aque­lla i aquesta espa­nyo­li­tat que mai no han dei­xat d'impo­sar? És un esbu­fec cavernós en les seves res­pi­ra­ci­ons de sem­pre d'un Opus Dei rabiüt amb més bene­dicció que mai? O bé aquest mateix esbu­fec proveït d'una petita dosi pot­ser més demo­cra­tit­zant de per­mis­si­vi­tat? Són, en efecte, unes devo­ci­ons congènites per una monar­quia tro­glo­dita, o tan sols la cons­ta­tació de les estre­tors d'una Espa­nya soci­a­lis­toide però igual­ment severa i cavernícola? Es tracta d'una lluita de les seves dre­tes con­tra les seves esquer­res? O, ras i curt, de la plas­mació de tota la mala llet que tenen con­cen­trada al cor i també en els ulls amb què miren, sen­ten, s'expres­sen i pen­sen? Doncs sí; mala peça al teler... És el llast de les coses de l'Espa­nya que ells tenen; amb les seves ban­de­res, els seus mili­tars, les seves anti­gors i el seu anhel obse­dit de voler con­ver­tir qual­se­vu­lla mosca viva al món en impe­ra­ti­va­ment espa­nyola. Res més que això: migra­des coses d'Espa­nya, de les quals algun dia –aquest serà un dia immens!– hau­rem deci­dit viure defi­ni­ti­va­ment al marge. Essen­ci­al­ment al marge. Perquè hi ha una vida amunt i un món amb punts de mira ben amplis enllà de les coses d'Espa­nya. Hi ha lli­ber­tats que vol la gent i aspi­ra­ci­ons legítimes. Hi ha l'art i també la paraula: hi ha un Vinyoli por­tentós, Pavese, els rus­sos que hem lle­git. Hi ha Espriu, Bonet, Mercè-Marçal, els pin­tors i cine­as­tes nous i de sem­pre... Hi ha Celan, Bor­ges, Llull, Miró, la Pizar­nik, Pes­soa, Aus­ter, Brossa... Hi ha la Patti Smith, Bolaño, Estellés, René Char... Hi ha Man­dels­tam, Rotko, Miró i un llarg etcètera d'expec­ta­ti­ves altes abans de les coses vetus­tes d'Espa­nya.