Va de títols

Llargs dies a casa per raons obli­ga­des donen per a molt. Es pot lle­gir durant hores des de la premsa diària fins a lli­bres a lliure albir, anant de les cre­a­ci­ons literàries ambi­ci­o­ses a les memòries i lli­bres d'història. En tot es veu el gran moment cul­tu­ral del país, com afirma Albert Manent, Premi d'Honor de les Lle­tres Cata­la­nes. Poste­ri­or­ment, per pres­crip­ci­ons de salut mar­ca­des, música només de fons, pel fet de ser víctima inno­cent d'una edu­cació fran­quista sorda als com­pas­sos i notes musi­cals, i com a relax des­va­gat, veure la tele­visió. El què? Bàsica­ment, esports.

I hom s'adona que els elo­gis a tot el fut­bol for­ma­tiu del Barça són unànimes. Que quan no són els infan­tils o els cadets, és el fut­bol femení, i si no, encara el fut­bol sala. Però el més preciós de tot no és gua­nyar, com ara nor­mal­ment passa, sinó saber per­dre. Feli­ci­tar el con­trari vic­toriós, ser-hi pre­sent a l'hora dels tro­feus aplau­dint-lo quan recull la copa, i encara, donar la cara més espor­tiva en les rodes de premsa davant dels mit­jans.

De moment, setze títols per al club, un any de somni, però crec que encara és més impor­tant veure que és l'exem­ple uni­ver­sal a seguir.

I entre­mig, per mi, la res­posta més adi­ent al Real Madrid calumniós de deli­rant boge­ria de der­ro­tat. Em sem­bla per­fecte, no entrar en una guerra d'insídies, i Valdés ho ha dit amb luci­desa meri­di­ana: «No m'importa, el que diguin a Madrid.»

I la llufa de sem­pre: TVE és par­cial, ten­den­ci­osa i gens neu­tral. La retrans­missió con­ti­nu­ada de Tele­de­porte, en què el Barça si hi apa­reix és per dema­nar hora a la psi­quia­tra. Estan malalts d'imperi nostàlgic, de glòries pas­sa­des, no s'han ado­nat que vivim en democràcia, que Madrid només és el melic seu i que la lli­ber­tat d'opinió es basa en el plu­ra­lisme i el res­pecte. Ells fan que cada dia hi hagi més gent popu­lar i sen­zi­lla que s'adoni que amb ells i la seva Espa­nya no hi ha res a fer.