Sant Joan

Avui cele­bra­rem una festa l'ori­gen de la qual es perd en el temps. Ara i aquí, als Països Cata­lans, n'hi diem Sant Joan, i ens ser­veix per unir uns ter­ri­to­ris –encara que sigui per una nit i amb una efímera flama– massa dis­tan­ci­ats la resta de l'any. Per Sant Joan cele­brem, fes­te­gem l'arri­bada de l'estiu. Com ho havien fet els antics. Perquè l'estiu és l'estació, mal­grat la pri­ma­vera, de la vida. De fet, amb el bon temps, i ho diu la dita, “tota cuca viu”. Era, i en mol­tes coses també és encara, temps de reco­llir allò sem­brat, de reu­nir amics i famílies, de casar-se, de cele­bra­ci­ons veïnals, de fes­tes majors, d'estar al car­rer. Ara l'estiu és, sobre­tot, temps de vacan­ces. Temps de mar, de platja, de repòs, de viat­ges, de sopars. Temps per als amics i la família. Tot allò que anhe­lem de fer durant la resta de l'any i que, sovint, mal­grat tot, no fem. Comença l'estiu. Apro­fi­tem-lo.