LA COLUMNA
Estiu
En aquests rodals pretendre que l'estiu dura tres mesos és pura fantasia. L'estiu entès com un temps gloriosament estable, amb sol abundant i un excés de calor, dura en aquest país un mes i mig (avi Pla dixit). És el temps que va, dia amunt, dia avall, de primers de juliol fins a mitjan agost. La resta pot ser agradable, però el temps ja és imprevisible. A alguns els pots resultar massa curt, però als meus amics anglesos els sembla un prodigi. L'estiu anglès és un concepte variable que a vegades passa per ser una entitat metafísica i a vegades per ser una broma de mal gust. Fa molts anys, a Londres, vaig tenir un primer contacte amb aquesta realitat evanescent. Jo era a comprar a cal carnisser del meu barri, era el mes d'agost, i el dia anterior havia fet un sol radiant. Per allò de practicar una mica l'anglès i trencar el glaç amb aquell ciutadà uniformat de carnisser, vaig gosar fer un comentari: “Quin dia tan bonic que va fer ahir, no troba?”. Era un dimecres i a fora el xim-xim era persistent. Amb l'expressió un pèl bovina que solen presentar els carnissers anglesos i sense canviar per res el rictus concentrat de l'home que està tallant una costella, va dir: “Sí, noi, aquest any l'estiu ha caigut en dimarts”. Ho va dir amb la boca petita, amb una barreja de ràbia i resignació. Jo ja no vaig fer cap més comentari. Vaig pagar, vaig agafar el paraigua i vaig sortir al carrer. Aquell dia vaig entendre que l'humor anglès era una cosa molt seriosa, una manera d'estar al món, una declaració de principis, una fortitud de l'ànima. Ara, hi ha hagut anglesos menys radicals que el meu carnisser. Penso en Carles II, el restaurador de la monarquia després de Cromwell. En tornar de l'exili, el rei va passar per Londres un plujós 5 de juliol de 1660. El seu comentari: “Vet aquí l'estiu anglès, tres dies bons i una tempesta”. Sigui com sigui, el vell Txèkhov sempre ens recorda l'essencial: “Quan la gent és feliç no s'adonen si és estiu o si és hivern”. Deixem-ho així.
