FMI

T'ha tocat fer de dolent de la pel·lícula i què vols que et digui, t'hi hauràs de con­for­mar. Ara has publi­cat una sèrie de reco­ma­na­ci­ons sobre l'eco­no­mia espa­nyola, en clau d'adver­ti­ment sever, i el jaco­bi­nisme tra­di­ci­o­nal hispànic i el che­gue­va­risme, units en sin­to­nia, han tor­nat a quei­xa­lar. Això és el que passa per dir veri­tats incòmodes, que des­per­tes la pre­gunta fàcil de sem­pre, o sigui: qui ets tu per obli­gar-me a mi a fer no sé què? Què t'has cre­gut, FMI?

Doncs t'has cre­gut que tu, Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal, ets una de les poques cri­a­tu­res de con­sens per evi­tar cracs com el del 1929. Cosa que fins ara, si fa no fa, sem­bla que has acon­se­guit. Ope­res només en els països mem­bres que han accep­tat la teva super­visió. A més no obli­gues, reco­ma­nes. Que després no ofe­rei­xes o faci­li­tes préstecs als que incom­plei­xen? Ben cert, tan cert com que un pinxo no obté un crèdit si no fa bon­dat, i que ningú no deixa quar­tos a un pinxo reco­ne­gut.

La situ­ació actual no és cap bassa d'oli. Però és una mica sos­pitós que les recep­tes que adop­tem tots a casa en època d'estre­tors per­so­nals, les igno­rem en una depressió col·lec­tiva. Ens opo­sem per sis­tema a les reta­lla­des i els estal­vis públics, i quan algú com tu, FMI, sug­ge­reix que no ens hipo­te­quem el futur i reduïm cos­tos als mer­cats, es pro­du­eix un cla­mor en con­tra. I encara alguns ens vol­dran convèncer que el més pro­gres­sista i revo­lu­ci­o­nari és no can­viar res, no tocar res. Només can­viar-te a tu, i pen­sar que si calla la veu incòmoda, ho tin­drem mig resolt. Som així, què vols.