El defensor del lector

el defensor del lector

El canvi és obra de tots

Demano al diari que tingui les portes molt obertes a iniciatives que parlin, tocant de peus a terra, de solucions realistes

Molta gent m'ha par­lat del tema dels “indig­nats”. I, la veri­tat, la majo­ria, bé. Els fets del Par­la­ment van ser un error i em sem­bla que ho ha reco­ne­gut tot­hom. No he tro­bat gaire ningú –no vol dir que no n'hi hagi– que se m'hagi quei­xat del trac­ta­ment que el diari ha fet del tema. Com em cor­res­pon fer, he seguit el trac­ta­ment que se n'ha fet dia a dia, i em sem­bla que hi han tin­gut cabuda totes les opi­ni­ons, però en gene­ral la posició del diari ha estat de soli­da­ri­tat amb la gent que ha dit prou. I crec que s'haurà de fer molt més. Hem arri­bat a un cul-de-sac que ja no té sor­tida. Els poders econòmics diuen que volen sor­tir de la crisi, però la veri­tat és que l'únic que els interessa són els comp­tes de resul­tats. Aquests dies he lle­git infor­ma­ci­ons sobre els bene­fi­cis d'alguns bancs, i la veri­tat és que també m'he indig­nat. A casa meva quan hi ha crisi no arri­bem a final de mes. Hem d'anar reta­llant d'aquí i d'allà, i tot i així no ens en sor­tim. Els bancs i els grans poders econòmics con­ti­nuen pagant als seus diri­gents quan­ti­tats enor­mes de diners com a sous o altres con­cep­tes. I, men­tres­tant, es va reta­llant del que és super­flu i del que és neces­sari. Els mit­jans de comu­ni­cació, els escrits però sobre­tot els audi­o­vi­su­als, crec que s'hau­ran de mullar. Dilluns pas­sat sen­tia un res­pon­sa­ble de banca, Joan Melé, que al canal 33 deia sense embuts que això no pot con­ti­nuar. I ho diu un home de seny, l'Arcadi Oli­ve­res, cada cop que té l'ocasió de fer en públic una anàlisi de la situ­ació. Si volem que des­a­pa­re­guin els alts índexs de deso­cu­pats, si volem que tot­hom pugui por­tar un ritme de vida sufi­ci­ent, s'ha de plan­te­jar en pro­fun­di­tat el pro­blema des dels sec­tors soci­als i polítics, tren­cant amb els que no volen que les coses canviïn. El prin­cipi d'uns tot i els altres res, ja no val. Cer­ta­ment, i molts lec­tors m'ho han comen­tat, els indig­nats no tenen les solu­ci­ons. I també és cert que hi ha molt d'il·lumi­nat, en aquest món. Però almenys hem pogut i podem veure que molta gent ha sor­tit del men­fo­tisme i pro­testa per una situ­ació indig­nant. Tot ple­gat caldrà cana­lit­zar-ho, i els mit­jans de comu­ni­cació, crec, hau­ran de pren­dre ini­ci­a­ti­ves i donar suport als que seri­o­sa­ment volen que la soci­e­tat faci un gir de 180 graus. El pri­mer que cal fer és dei­xar par­lar els que tenen idees i que ofe­rei­xen solu­ci­ons noves. I per això s'ha d'expo­sar amb tota la cru­esa la rea­li­tat que vivim. I tots ple­gats, cer­ta­ment, hem de pen­sar que aquell estat del benes­tar que se'ns havia pin­tat com a asse­qui­ble no ho és. Hem d'acon­se­guir viure bé, hem d'acon­se­guir que a ningú no li man­qui el que és neces­sari. I només hi ha un camí: repar­tir. Sin­ce­ra­ment, crec que hem entrat en una via de la qual ja no podem sor­tir. Com a defen­sor del lec­tor d'El Punt, demano al diari que tin­gui les por­tes molt ober­tes a ini­ci­a­ti­ves que par­lin, tocant de peus a terra, de solu­ci­ons rea­lis­tes. No sóc cap eco­no­mista, però havent-ne sen­tit molts, crec que, de solu­ci­ons, n'hi ha. Posem fil a l'agu­lla.

Ha mort Car­les Nava­les

Diven­dres pas­sat, al matí, lle­gint un diari d'àmbit esta­tal, em vaig assa­ben­tar de la mort del polític i sin­di­ca­lista Car­les Nava­les. Em va sob­tar. Era a l'estació espe­rant el tren i va tenir un atac de cor que li va pro­vo­car la mort ful­mi­nant. Vivia a la rec­to­ria de Colo­mers i havia estat l'home de con­fiança de Pere Navarro quan aquest era el gover­na­dor civil de Girona. Haig de reconèixer que la notícia em va sob­tar, ja que em va tras­lla­dar a la meva joven­tut quan feia infor­mació labo­ral per al Mundo Dia­rio i en Car­les Nava­les, un jove de 22 any, feia anar de bòlit l'empresa on tre­ba­llava i la poli­cia. Pràcti­ca­ment cada dia em tocava anar al Baix Llo­bre­gat a fer infor­mació, perquè ana­ven d'una vaga a l'altra recla­mant millors con­ve­nis i millors con­di­ci­ons labo­rals.

L'endemà de lle­gir la notícia vaig tro­bar al mateix diari un llarg escrit de San­ti­ago Car­ri­llo en el qual elo­gi­ava el seu amic de tota la vida. Deia tex­tu­al­ment: “Ha mort un dels meus millors amics cata­lans”. I a El Punt no en vaig veure res. En vaig par­lar amb el direc­tor del diari, i em va reconèixer que l'havien ves­sat. Sense embuts ni excu­ses. El que n'havia de fer una necrològica no la va fer, i la gent que l'havia cone­gut i trac­tat de la redacció no se'n van assa­ben­tar o va con­si­de­rar que no era notícia. Mala sort, tots ens equi­vo­quem i fallem en la vida. No hau­ria de pas­sar, i menys trac­tant-se d'una per­sona que vivia a les comar­ques giro­ni­nes i havia ocu­pat un càrrec polític. Me'n vaig assa­ben­tar per un diari de Madrid. No vull ara fer valo­ra­ci­ons de la per­sona, no és el tema, sim­ple­ment que el diari ha hagut de fer el mea culpa per no haver donat la infor­mació. No val a badar. Que ser­veixi per a una altra vegada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.