Un llençol a cada bugada

A prin­ci­pis del mes de juny el PEN Català va fer públic el Mani­fest de Girona, que con­den­sava un decàleg sobre els drets lingüístics. Un decàleg d'aquesta mena podria sem­blar, a dia d'avui, inne­ces­sari. Però la rea­li­tat, que és cabuda, s'encar­rega de retor­nar-li la vigència. El PEN és una orga­nit­zació d'escrip­tors de caire mun­dial, i el català –fun­dat el 1922– té un pro­fitós pro­grama d'aco­lli­ment d'escrip­tors per­se­guits en els seus països. Ara, si algú pretén asso­ciar el decàleg només a països amb dic­ta­du­res o con­flic­tes, s'equi­voca, perquè de nou la rea­li­tat impos­tora i imme­di­ata ens fa xiu­lar les ore­lles.

“La diver­si­tat lingüística és un patri­moni de la huma­ni­tat, que ha de ser valo­rat i pro­te­git”, diu el pri­mer punt del decàleg. O també: “El dret a l'ús i pro­tecció de la pròpia llen­gua ha de ser reco­ne­gut per les Naci­ons Uni­des com un dels drets humans fona­men­tals”. I encara: “El res­pecte per totes les llengües i cul­tu­res és fona­men­tal en el procés de cons­trucció i man­te­ni­ment del diàleg i de la pau en el món”.

Sols de mirar la situ­ació del català –o del valencià, si ho pre­fe­rei­xen– al País Valencià, la con­clusió és de per­ple­xi­tat. Com es pot tenir una acti­tud tan desor­bi­tada davant d'una llen­gua? I més en l'etapa 2.0? Una acti­tud veri­ta­ble­ment kafki­ana, que busca alienígenes a les Illes Bale­ars. Una reacció que entronca amb els tics dels bigo­tets pre­cons­ti­tu­ci­o­nals. El PEN Català ja ha dit que denun­ciarà a l'assem­blea gene­ral del PEN el geno­cidi del govern valencià con­tra la llen­gua cata­lana. Fa tot l'efecte que a cada bugada per­dem un llençol. I davant de tot això, encara sura una pre­gunta més inqui­e­tant: l'Estat on ens tro­bem seria capaç de fer seus i apli­car els punts d'aquest decàleg?

Amb la mort de Víctor Tor­res, diver­sos inves­ti­ga­dors han coin­ci­dit a dir que se'n va una capa­ci­tat d'oratòria i argu­men­ta­tiva pròpia de tota una gene­ració ja ine­xis­tent, de la qual ens n'arriba un tes­ti­moni estantís, pels matei­xos efec­tes del bigo­tet pre­cons­ti­tu­ci­o­nal sobre la memòria col·lec­tiva. L'argu­ment, la paraula, por­ten de la mà el pen­sa­ment, o, com afirma el decàleg, “la vida, la cul­tura i la iden­ti­tat”. Un signe més que no tenim temps per per­dre: molts llençols, llengües –i mots– per ser­var.