La vaca Bruna

Som massa superbs. A la política, a la vida social, a la família, al tre­ball. Hi ha una tendència –i crec que la crisi ho fa incre­men­tar– de situar-nos per damunt dels altres. La humi­li­tat, que implica adme­tre'ns tal com som, escas­seja. I no ho dic per donar gar­ro­tada a un polític per aquest tema. Ho plan­tejo com a reflexió gene­ral. Aquest pen­sa­ment em va venir a propòsit de l'expo­sició de Gerard Moliné a la gale­ria Art & Design de Bar­ce­lona. Pre­senta obres que la natu­ra­lesa ha mode­lat. Fins i tot exhi­beix unes escul­tu­res de sal fetes amb un formó molt espe­cial: la llen­gua de la vaca Bruna. L'autor de l'expo­sició és un mer inter­me­di­ari que ens demos­tra que la supèrbia, també la dels artis­tes, es desfà quan la natura és tan hàbil com la cre­ació humana.