Petites morts

A Cata­lu­nya hi ha peti­tes morts. Pot­ser no sac­se­gen la terra ni cau­sen gaire danys col·late­rals: però ens tor­nen la carn més cadavèrica. Fa pocs dies, el cicle Euro­con­cert va comu­ni­car al públic bar­ce­loní el ces­sa­ment defi­ni­tiu de la seva acti­vi­tat empre­sa­rial. Aquesta pro­mo­tora de con­certs feia vint-i-sis anys que ofe­ria música de qua­li­tat al Palau de la Música Cata­lana i a la cate­dral de Bar­ce­lona, on es feia un magnífic pro­grama d'orgue. La seva mort, infor­mada amb molta sor­dina, ha estat cau­sada per la crisi i la manca de suport d'unes ins­ti­tu­ci­ons ben ali­e­nes a la nos­tra salut artística. De fet, ja ho havien demos­trat recent­ment en el frus­trat procés de selecció de la direcció gene­ral de l'Audi­tori, pan­to­mima gràcies a la qual Bar­ce­lona té el pri­vi­legi de ser una ciu­tat única al món, amb un equi­pa­ment de pres­su­post supe­rior als vint mili­ons d'euros sense un cap artístic visi­ble. Però ja se sap: a qui li importa tot això? On són els indig­nats amb el Liceu, tea­tre operístic sufra­gat per tots els cata­lans, que acaba d'estre­nar una òpera d'un com­po­si­tor de casa, Agustí Char­les, amb només tres raquítiques repre­sen­ta­ci­ons? A qui angoixa tot això en un país que només treu pit en cul­tura quan es parla d'iden­ti­tat amb mots abs­trac­tes? Sobren exem­ples: fa dies que lle­geixo nom­bro­sos edi­to­ri­als elo­gi­o­sos amb l'enti­tat tea­tral Focus amb motiu dels seus vint-i-cinc anys d'existència. Fantàstic! Però en cap ni un d'aquests escrits no hi veig que s'hi informi del fet que l'empresa, tot i tenir pres­su­post per adqui­rir un tea­tre a Madrid, ha liqui­dat la seva com­pa­nyia esta­ble d'actors, for­mada per uns grans artis­tes que for­men part de la nos­tra història tea­tral més íntima. Peti­tes morts, cadàvers cul­tu­rals d'un país que mai no asso­lirà res si renun­cia a ser alguna cosa més que un tros­set de terra, per més ben finançat o gover­nat que sigui. Evi­dent­ment, molts deuen pen­sar que el tea­tre o la música són minúcies d'un país en crisi que pateix per omplir l'estómac dels seus con­ciu­ta­dans. Però molts cre­iem que Cata­lu­nya és més que un cos famèlic. De moment, si pal­pem l'ànima de la nos­tra cul­tura, Cata­lu­nya va morint en peti­tes morts.