Articles

La lletra ela

Passarem un estiu bo, amb creació de llocs de treball, i a la tardor, creuarem els dits

Ja hem sor­tit de dub­tes sobre quina serà la lle­tra que sim­bo­lit­zarà –com si fos un gràfic– l'actual crisi econòmica. Fa dos anys es deia que podia ser la ve baixa, si la forta cai­guda anava seguida d'una forta recu­pe­ració; o una doble ve baixa, si la recu­pe­ració no es con­fir­mava i venia una segona cai­guda i una segona recu­pe­ració; o una u, si la recu­pe­ració era més lenta. A hores d'ara ja sabem que la lle­tra que explica la crisi és una ela i que estem ara a la part baixa i plana de la lle­tra. Per un cos­tat, podem dir que hem tocat terra i que no ens enfon­sem més, però la recu­pe­ració serà lenta i en forma d'una rampa de pujada, que retorni al bon nivell després d'un període llarg de temps. Sem­pre, és clar, que no embo­gim i adop­tem polítiques suïcides o que no por­tin enlloc. Ni la imatge que donem els cata­lans, ni els espa­nyols, ser­veix per ins­pi­rar gaire con­fiança. I sense con­fiança no hi ha recu­pe­ració.

Rebrem ajut d'una part dels països euro­peus en forma de turis­tes. Els habi­tants dels països nòrdics, els ale­manys, els bel­gues, els holan­de­sos, els suïssos i, fins i tot, els fran­ce­sos se n'han sor­tit millor que nosal­tres. I aque­lles visi­tes turísti­ques no tenen res a veure amb la poca eficiència de l'equip econòmic del govern de Rodríguez Zapa­tero, sinó amb la bona fama de la nos­tra cuina, el nos­tre pai­satge i l'ambi­ent revo­lu­ci­o­nari dels països àrabs del Medi­ter­rani, poc com­pa­ti­ble amb el lleure i les vacan­ces. Com a mínim, pas­sa­rem un estiu rela­ti­va­ment bo, amb cre­ació de llocs de tre­ball de caràcter tem­po­ral. A la tar­dor, cre­ua­rem els dits i ens enco­ma­na­rem al sant de la nos­tra devoció. Jo crec molt en sant Esforç, santa Ini­ci­a­tiva, sant Tre­ball i santa Inno­vació. Em sabria greu que els cata­lans es refi­es­sin de per­so­nes poc san­tes i engres­ca­do­res com ara el Can­sa­ment i el més cone­gut Men­fo­tisme.

Ens arri­ben turis­tes i hem après a expor­tar. Encara m'impres­si­ono –tal com em va pas­sar l'altra dia– quan un empre­sari em diu que ven a l'estran­ger el 95% de la seva pro­ducció. Un empre­sari rela­ti­va­ment petit i al qual no conei­xia, igual que la majo­ria dels lec­tors de l'Avui. El món comença a conèixer Cata­lu­nya pel Barça, per la seva cuina, pels seus pro­duc­tes indus­tri­als –petits, però ben parits, si em per­me­ten l'expressió– i pels nom­bro­sos artis­tes que demos­tren el seu espe­rit cre­a­tiu per tot el món, sigui cinema, arts plàsti­ques, arqui­tec­tura, dis­seny o lite­ra­tura. En aquest dar­rer sec­tor, cal tenir en compte que les tra­duc­ci­ons de tex­tos cata­lans són més ben aco­llits a Europa que a la resta de l'Estat espa­nyol. Pot­ser estan una mica can­sats de nosal­tres.

El que queda clar és que hau­rem de sor­tir de la crisi comp­tant només amb nosal­tres matei­xos. No tenim un Estat pare pedaç, que ens solu­ci­oni els pro­ble­mes i ens faci sem­pre bona cara, sinó un Estat que s'emporta una bona part dels nos­tres ingres­sos –a més dels impos­tos que paguem– sense dema­nar-nos permís per fer-ho. Si arriba el pacte fis­cal –espero que arribi i que els cata­lans hi fem pinya–, ho farà quan ja tor­nem a res­pi­rar una mica. El pro­blema són els dos anys vinents, i no pas la segona part del decenni.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.