Un drama grec

Què els costa més d'imaginar: que el Barça baixi a segona divisió, com ha passat ara amb el River Plate de Buenos Aires, o que jugui en una lliga en què el Madrid no hi sigui? “Coses inimaginables, gairebé impossibles”, escriuen els periodistes per comentar els aldarulls que hi ha hagut a l'estadi Monumental. Hi ha qui ho compara amb una tragèdia. Per magnificar-la, però potser també perquè la cosa no dóna per més: el futbol és només futbol, un resultat és només un resultat, cada cop que escriu el Club Atlético Belgrano, l'equip que ha guanyat la categoria a costa del River Plate, un periodista posa al davant l'adjectiu modest. Un parell de cops, escriu modestíssim. Modestíssima també seria la primera divisió catalana, si algun dia existís. Ho repeteixen tots aquells que no volen que Catalunya s'independitzi: “Contra qui jugaria el Barça? Contra el Mataró? Contra el Nàstic? En faria prou amb l'Espanyol?”. El futbol, l'últim vincle de l'Espanya eterna. Obvien, naturalment, que Barça i Madrid podrien continuar competint si es volgués, que a Europa hi ha moltes altres lligues on segurament voldrien el Barça, i obvien, encara, que una lliga espanyola on el Madrid no es pogués enfrontar amb el Barça seria una lliga també devaluada. Quin gran rival tindria? Com el Barça, el Madrid també hauria de començar a inventar-se'l. És un problema d'imaginari. La gent som presoners dels imaginaris. Però a l'Argentina ara els seguidors del River Plate han d'assumir que el seu equip podria jugar a segona. El Barça i el Madrid en lligues diferents? Potser sí. Sovint, un cop les coses han passat, resulta que no ha passat quasi res. I al cap de poc, sembla que hagi estat així des de sempre.