Bankia: l'hora de la veritat

En l'actual cursa d'obstacles de la crisi econòmica, no donem l'abast per observar els diferents escenaris: Grècia ha superat la prova de foc d'evitar de moment la suspensió de pagaments i de guanyar temps per compte propi i també per al conjunt de la zona euro. No hi fa res, que alguns països potents recomanin la venda d'unes quantes illes o de l'Acròpolis, si cal, perquè ningú no s'acaba de creure que ni amb un refinançament de 30 anys Grècia sigui capaç d'afrontar els seus compromisos. De tota manera, s'ha de ser un gran jugador d'escacs per guanyar diverses partides simultànies. I resulta que hi ha països, com l'Estat espanyol, que tenen a dintre seu tres Grècies senceres de les quals encara no s'ha ni esmentat el dèficit que tenen. Dels monumentals forats que els governs autònoms dels dos grans partits (PP i PSOE) han generat, se'n va guardar un silenci absolut, perquè hi havia eleccions i no convenia ventilar els abusos i la pèssima gestió, en plena campanya. Per tant, també aquí toca fer un acte de contrició perfecta. L'Ajuntament de Madrid, per exemple, té un endeutament de 7.500 milions d'euros, però sap que serà rescatat amb els diners de tots. Pensin només que aquí, contra la llei de concessions, ja fa més de 40 anys que paguem peatges d'autopistes i, a sobre, l'IVA sobre una tarifa discriminatòria que serveix per construir autovies gratuïtes als territoris mimats, i que quan a Madrid les autopistes no guanyen prou diners, perquè n'hi ha moltes de gratis, el govern, a corre-cuita, les subvenciona pagant nosaltres.

Bé, vaja, que això ha estat Xauxa per als privilegiats o les zones de la cultura del subsidi a perpetuïtat, però ara l'aixeta ja no raja prou per a projectes faraònics i tants abusos parasitaris. Finalment, ja s'ha produït una única i modesta però simbòlica rectificació. Concretament, la supressió del servei de l'AVE Toledo-Conca-Albacete, que, després d'una colossal malversació de cabals públics, només tenia 9 passatgers de mitjana diaris. A Osca, ja havia passat el mateix i, en lloc de posar-los un servei de limusina i tancar la línia, es va optar per mantenir-la, atès que el secretari d'estat del ram, Víctor Morlán, és diputat per la província. També va passar a Guadalajara, però sembla que una família d'aristòcrates amb posicions de govern tenia terrenys a prop de l'emplaçament de la nova estació, tot i que és equidistant de Madrid. No hi ha hagut cap racionalitat en les bestials inversions ni en els criteris per portar el TAV a Màlaga abans que a Barcelona, perquè la ministra Maleni, de tan infaust record, era també diputada de la província. En realitat, unes inversions tan exorbitants com injustificables només es van guiar pels deliris de grandesa d'un govern d'Aznar que volia fabricar a base de talonari una Espanya radial amb quilòmetre zero a la Puerta del Sol i uns megatrens sense passatgers que des del mig del no-res no van ni poden anar enlloc.

És, doncs, a partir d'aquí que veurem quines són les prioritats de qui –els uns o els altres– governi a Madrid. L'invent de finançar les grans aventures amb els fons de cohesió de la UE i, sobretot, amb l'espoli fiscal de Catalunya ja no dóna més de si. A Brussel·les, perquè no admeten els ajuts permanents (ja se sap que no es pot regalar sempre el peix i que el que cal és ajudar que aprenguin a pescar) i, a Catalunya, perquè una mica més de vampirització mataria la gallina dels ous d'or. El primer episodi de l'hora de la veritat serà l'oferta pública de subscripció (OPS) de Bankia (l'antiga Caja Madrid i els seus satèl·lits), que sortirà a cotitzar a borsa el dia 20. És la nau capitana de les finances del PP, liderada per un Rodrigo Rato que, per cert, juntament amb els dos ajudants cobra 10,5 milions l'any i que, sense cap explicació i amb desprestigi personal i del país, va abandonar la gerència de l'FMI. Curiosament, una operació tan estrictament partidista al 100% potser justificarà que els qui condemnen la politització de les caixes i, després, allà on poden manar, la practiquen sense límits, potser demanaran el suport dels rivals, tot invocant l'interès general del país en un moment crucial. Tot el muntatge del Banc d'Espanya de banquització i castració química de les caixes (per més que la majoria s'ho mereixin per la seva pèssima gestió) depèn que Bankia pugui obtenir 4.500 milions d'euros. I, si no, ja hi tornen a ser amb la falta de confiança i la preocupació pel conjunt de l'estabilitat del sistema financer. Però, és clar, Bankia té una exposició de 32.900 milions d'euros en el sector immobiliari, és a dir, un 17% del seu balanç. Pitjor encara, 6.000 milions d'euros no tenen cap devaluada garantia de solars o edificis, sinó que són crèdits personals a grans constructors. És presumible que, en aquest apartat, hi hagi els 1.000 milions que simultàniament amb La Caixa, amb 1.000 milions més, es van concedir a Fernández Martín, aquell president del Real Madrid i de Martinsa-Fadesa, una setmana abans que fes suspensió de pagaments. A més a més, Bankia té d'aquí a un any venciments per valor 18.700 milions d'euros, i a 18 mesos, de 24.000 milions. Els actius són 10.000 milions en bons del tresor, accions d'Iberdrola i Mapfre i 5.600 milions en efectiu. Sembla, per tant, que l'estiu serà calent.