Tornarem a vèncer

Sóc com­pe­ti­tiva de mena, ho reco­nec. No m'he cre­gut mai que l'impor­tant sigui par­ti­ci­par, i no m'atre­uen gens les cau­ses per­du­des. A mi doneu-me cau­ses per gua­nyar, lla­vors sí que llui­taré tant com cal­gui. Tor­na­rem a llui­tar, tor­na­rem a sofrir, tor­na­rem a vèncer: vet aquí un bon lema. Si arri­beu en la vida més lluny d'on pugui arri­bar, moriré molt gelosa del que m'hàgiu avançat. Ho sento, sóc així (i en Llach, sem­bla que també).

Dic això arran del famós vídeo L'equip petit, que ja deu haver fet unes quan­tes vol­tes al món, de pan­ta­lla en pan­ta­lla. Els nens i nenes del Fut­bol Club Mar­gatània, de Vila­nova i la Geltrú, que durant una tem­po­rada han rebut 271 gols en con­tra i només n'han mar­cat un, se'ns hi mos­tren com un model d'espor­ti­vi­tat, moti­vació, bona volun­tat i valors a imi­tar.

Sí, però no. Entre poc i massa. Els nanos del Mar­gatània con­ser­ven la il·lusió i es pre­pa­ren per a les frus­tra­ci­ons que vin­dran, d'acord. I res­pec­ten el con­trin­cant i juguen i s'ho pas­sen bé i pot­ser no cal dema­nar res més. Però veure uns nens tan habi­tu­ats a per­dre que ja s'hi resig­nen d'entrada no m'acaba de fer el pes. Més que l'esforç estèril, m'agrada l'esforç que es veu recom­pen­sat. Els pre­ben­ja­mins del Mar­gatània, un encant de cri­a­tu­res, sur­ten al camp con­vençuts que per­dran, i per­den. No tenen espe­rit gua­nya­dor, ni falta que els fa (sobre­tot perquè són molt petits). Però segur que n'hem de pren­dre exem­ple?

Encai­xar der­ro­tes és tot un apre­nen­tatge, no ho dubto, però la vida és massa curta per per­dre tants par­tits seguits. De tant en tant neces­si­tem tocar el cel, ni que només sigui per caure des de més amunt. “Si un dia marqués un gol esta­ria tan con­tent que sor­ti­ria volant”, diu un dels juga­dors. L'apre­nen­tatge seria més efi­ci­ent si un bon entre­na­dor (i millor per­sona, ep) li ensenyés a domi­nar la pilota fins a fora­dar la por­te­ria contrària. Perquè els nens no poden volar, però sí que poden mar­car gols.

Que consti que em miro amb certa pre­venció aquell fut­bol base en què tot­hom es pren el joc massa a la valenta. A casa tenim un futur cadet que ja ha estat pre­ben­jamí, ben­jamí, aleví i infan­til. Conec, per desgràcia, pares i mares de nens fut­bo­lis­tes que merei­xe­rien ser expul­sats de la gra­de­ria: obli­den l'obli­gació d'edu­car la cana­lla i es dedi­quen a insul­tar els àrbi­tres, els rivals i fins i tot els pro­pis fills. Però també n'hi ha que saben valo­rar el fut­bol en la mesura justa, que pri­o­rit­zen com cal i que mai han tin­gut la fan­ta­sia d'estar ali­men­tant un nou Messi.

Abans de cada par­tit, l'equip del meu fill crida “gua­nya­rem, sí, gua­nya­rem, sí!”. I a vega­des per­den, sí.