Etiqueta

Va haver-hi uns anys que tu, eti­queta comer­cial, eres una victòria cívica. Els acti­vis­tes de diver­ses pla­ta­for­mes t'havien eri­git en ban­dera; van recla­mar-te en català, van visi­tar super­mer­cats i grans magat­zems, van fer fires popu­lars al car­rer i van obte­nir un dels avenços més espe­rançadors per a la nos­tra modesta llen­gua. Pot­ser avui no estem en la nor­ma­li­tat abso­luta, però ja és ben cor­rent entrar en una botiga i tro­bar-hi la llet o els fideus en la llen­gua del país. Els estu­dis diuen que en alguns sec­tors hem pro­gres­sat prou.

Ara només falta que vin­gui Europa, aquesta Europa que havia de sig­ni­fi­car tant per a les ànsies dels cata­lans, que ens havia d'aju­dar a fre­nar el més tro­nat de les Espa­nyes. Avui aquesta Europa i el seu Par­la­ment són capaços de votar que l'eti­que­tatge ha de ser obli­ga­da­ment en una llen­gua de la Unió. La qual cosa és una manera de dir que es podrà obli­gar a fer-ho en cas­tellà però no pas en català. I ja serem al cap del car­rer amb el miratge euro­pe­ista.

Diràs, eti­queta ben­vol­guda, que tot és culpa d'Espa­nya, que a Brus­sel·les només fan el que dema­nen els estats mem­bres, i que el que cal acon­se­guir és que Madrid ens demani l'ofi­ci­a­li­tat del català. Però no fem volar coloms: el que cal és dema­nar a Europa i les seves ins­ti­tu­ci­ons que defen­sin els drets lingüístics, que advo­quin per la pròpia plu­ra­li­tat fun­da­ci­o­nal de la comu­ni­tat, i que cas­ti­guin aquells bufanúvols que no res­pec­ten prin­ci­pis sem­blants. Oi que mul­ten els estats que no com­plei­xen les nor­ma­ti­ves de mer­cat? Doncs au.