Les cigonyes

A la Franja, però també a les Gar­ri­gues i al Segrià, els cam­pa­nars són plens de cigo­nyes. N'hi ha tan­tes, que a Saidí o a Serós sem­blen cam­pa­nars pas­te­res. Cla­que­gen –ho puc dir així?– com les oques o com els gavi­ans, però amb molta més força: un llen­guatge que només ente­nen les altres cigo­nyes i que deixa indi­fe­rents la colla de magri­bins que seuen a l'ombra del cam­pa­nar, espe­rant una feina que no arriba, men­tre par­len també en una llen­gua estra­nya. Passa una família mudada perquè porta a bate­jar un nen. Però no una família com les d'ara, sinó com les d'abans: amb avis, oncles, ties, una noia amb una espelma i nebots i néts d'edats i de races dife­rents perquè n'hi ha dos d'adop­tats que van néixer a l'Àfrica. Par­len en català entre ells i amb un capellà joveníssim que sem­bla de Sud-amèrica. Dies abans, al Baix Empordà, la meva comarca, una amiga i jo vam veure un parell de cigo­nyes dalt d'una torre d'una línia elèctrica. Avui, veure cigo­nyes al Baix Empordà és encara estrany: quan jo era petit, no n'hi havia. Se'n par­lava perquè es deia que les cigo­nyes duien els nens. Un dia, a la Bis­bal, un nen va dir que havia vist una cigo­nya al Daró. Vam anar cor­rents fins al pont Vell, però quan vam arri­bar-hi ja no hi era. Vam par­lar-ne durant temps: aque­lla cigo­nya ens sem­blava tan estra­nya com el rei negre que arri­bava cada cinc de gener amb els altres dos Reis o el par­lar àrab amb què el senyor Duran ens traduïa el seu par­la­ment. Com a la Franja, al Segrià o a les Gar­ri­gues, avui, al Baix Empordà hi ha cigo­nyes i magri­bins i negres. I, a Fraga, l'única pro­pa­ganda d'un par­tit polític que vaig veure en català era de la Pla­ta­forma per Cata­lu­nya, que ara diuen que no és xenòfoba.