Picasso

Últi­ma­ment torno a escol­tar Adrià Puntí, que es veu que traurà un disc nou, el Puntí dels pri­mers noranta, i em deixa parat dis­tin­gir-hi una pro­fusió de mati­sos en què jo iden­ti­fico d'altres can­tants, de Dylan a Bono pas­sant per Sting. Molts se m'esca­pen, però m'adono de l'avi­desa i la pre­cisió extre­mada dels seus radars artístics en aquell moment.

Quan es parla de la sen­si­bi­li­tat d'un artista, hem de pren­dre'ns lite­ral­ment aquesta “sen­si­bi­li­tat”. Vol dir que té la pell fina als mati­sos i, doncs, a les obser­va­ci­ons, i que tot tra­vessa i amara aquesta pell. L'any 1900, Picasso, a París, va començar a apro­piar-se la pin­tura fran­cesa. La lli­ber­tat que els artis­tes tro­ba­ven al París de la Belle Époque era tan gran que tran­quil·lament podien con­si­de­rar que tot era de tots. La misèria era un apre­nen­tatge insu­pe­ra­ble de la lli­ber­tat. L'acu­mu­lació de mane­res de fer que Picasso va xuclar en aquells moments és des­co­mu­nal. Matisse, Tolouse-Lau­trec, Van Gogh, Degas, Dau­mier, Cezanne, Puvis de Chau­van­nes... I natu­ral­ment els cata­lans, Anglada Cama­rassa, Casas, el Rusiñol pin­tor i el Rusiñol de L'ale­gria que passa... Cada autor és una pin­ze­llada de la tela ruti­lant d'aquell moment. S'hi abraça, es fon amb l'art sense por d'embo­gir amb la sen­su­a­li­tat colo­rista, i així comen­cen les famo­ses eta­pes amb noms de colors: la blava, la rosa, la negra, la verda... Feia el camaleó.

Quan es parla de la gene­ro­si­tat dels artis­tes, no és només l'exu­berància que, com Picasso, són capaços de pro­duir, sinó, també, la capa­ci­tat de des­pen­dre's, de treure's i treure'ns de sobre ram­poi­nes inútils. Als car­tells deu­tors de Lau­trec, Picasso es deixa anar cap a una línia des­ca­be­llada. Els colors que li arri­ben de Van Gogh els alli­bera i els deixa eclo­si­o­nar al seu aire. A par­tir del suïcidi de Casa­ge­mes comença a pin­tar blaus elèctrics. I tota l'acu­mu­lació d'experiències pictòriques –o sigui, per un pin­tor, vitals– li ser­veix per, l'any set, espol­sar-se-les de sobre tot de cop. Què queda, quan fas sal­tar pels aires la bellesa? Queda el buit pri­mi­tiu, queda la llet­jor. Cap artista deu haver sigut tan odiat com Picasso. Quan ense­nyava Les senyo­re­tes d'Avinyó i li deien “que maco que és!” ell con­tes­tava: “Maco? Amb els esforços que he hagut de fer perquè fos lleig!” Ja d'abans, però des­ca­ra­da­ment a par­tir d'aquesta tela, va posar la llet­jor i el buit –el buit tan evi­dent de l'ina-cabat– a davant nos­tre i va dir: teniu. Aquell mateix any, Bra­que li deia que “amb els teus qua­dres, és com si ens vol­gues­sis fer men­jar estopa i beure que­rosè”. De fet, el mira­cle és que els fes comes­ti­bles. Havent pas­sat per mans huma­nes, llet­jor i buit van poder ser rebuts com una bellesa nova i fas­ci­nant.

Picasso va ser ener­gia sal­vatge i pura, una ener­gia que va fer-lo anar d'una etapa a la següent devo­rant els altres artis­tes i devo­rant-se a si mateix. Deia que la pin­tura era més forta que ell i que feia amb ell el que volia. Fins al punt d'arri­bar a con­ver­tir en escul­tura la pin­tura i, per torna, l'escul­tura en pin­tura. La pin­tura par­lava a través seu com fan les arts amb els artis­tes i la vida, en gene­ral, a través nos­tre. Picasso bàsica­ment són cops de puny vivi­fi­cants. Va ser la gran màquina de neteja de la pin­tura del vint. Fins a ell, els qua­dres sem­blava que s'anes­sin podrint. Arriba Picasso i fa cau i net. Se'm fa difícil par­lar-ne perquè se l'ha reco­bert també d'una gran capa retòrica.