Muriel

Ningú no ho hauria dit, que en un posat tan inofensiu hi havia tanta fermesa. Quan vas ser escollida presidenta d'Òmnium Cultural, es van sentir uns quants “Vols dir? Vols dir?”. Era difícil de creure que amb aquella veu suau, i aquell discurs tan centradet, es pogués empènyer l'entitat en uns temps tan turbulents com els actuals. En canvi, tu has desafiat tot pronòstic. T'has envoltat de gent valenta i has alçat la destral de la societat civil decent.

La manifestació del 10-J et va tocar de ple, Muriel Casals, tot just asseguda a la cadira. Després, la consulta de Barcelona del 10-A. I ara la proposta de l'objecció fiscal. Has anat avançant; primer vas assumir un repte per obligació ètica, després un altre per convicció, i ara un per iniciativa. En l'escenari que tenim, polític i associatiu, no sobra la gent com tu, que combina coratge i seny. De fet, és una barreja infreqüent, que cal aprofitar i que és un regal del destí.

El procés va començar abans de la teva presidència, però amb tu queda sentenciat. L'antic Mòmium Cultural ja no existeix, ara el que hi ha és l'entitat més gran, més viva i més activa del país. Que, a més, acaba de fer el triple salt mortal, perquè està a punt de demanar a la gent que protesti deixant de pagar els seus impostos. Activisme intravenós. Qualsevol altra entitat despertaria somriures; qualsevol altre dirigent potser també. Però tu surts a l'estrada, amb aquell to de catequista progre, aquella venerabilitat, i tothom s'ho creu. Ara prem l'accelerador. Tu pots. Endavant.