Estrelles en davallada

Sóc plenament conscient que, en termes d'actualitat, avui hauria d'estar parlant de dues portades ben reveladores de tot el que està passant. Primer la de The Economist que, divendres passat, va posar als quioscs la imatge d'una moneda d'euro al caire d'un abisme, sobre un fons rojo vivo en inestable posició vertical. I, en segon lloc, la de La Vanguardia que, dos dies després, repetia la presentació en el seu suplement econòmic dominical amb la lleugera diferència que quatre formigues empenyen la moneda, no se sap ben bé per què, en direcció al precipici o per frenar que tornés a rodolar enrere. En tot cas, tots dos coincidien en el missatge que la gran qüestió del dia i dels que vindran és el futur de la moneda comuna. Queda, doncs, clar que les estrelles encunyades a les monedes estan en algun perill de caiguda lliure. Però no són les úniques. Sembla que també les estrelles de la guia gastronòmica passen hores baixes. Atès que del tema fonamental que, naturalment, és el monetari, ja en parla tothom, els demano permís per barrejar amb una certa frivolitat les dues qüestions.

Pel que fa a la zona euro, els analistes subratllen que Itàlia és el primer mercat de deute sobirà de tot Europa i el tercer de món sencer. En termes absoluts, això representa 1,9 bilions d'euros i, en termes relatius, el 120% del PIB del país. El ministre de finances de la república transalpina, que s'ha quedat sol a l'escenari degut a l'estratègica i discreta retirada del capo Berlusconi, s'ha permès una certa loquacitat i ha dit, per exemple, que si naufraga el Titanic, ja se sap que no se salven ni els passatgers de primera classe. Tanmateix, els bancs italians comparats amb els de la resta de la zona estan acceptablement capitalitzats. el que passa és que, actualment, la línia divisòria entre falta de liquiditat i insolvència és cada vegada menys clara. És l'hora, doncs, de col·locar un tallafocs i aconseguir que Itàlia i Espanya es quedin al cantó protegit. Mentrestant, els inversors haurien d'estar amatents a la sortida a borda de la Bankia (CajaRato que, per cert, ja ha situat de vicepresident un tal Sr. Aguirre que, ves per on, és cosí germà de la senyora Espe, lideressa de la Comunitat de Madrid).

I a continuació, caldrà estar pendents de la cimera europea del dia 21. Serà igualment interessant de comprovar si el govern central exigirà responsabilitats als bancs i caixes que concedien crèdits hipotecaris de 800 euros mensuals a persones que tenien un sou de 900. I que vigilin els caps de sucursals. No fos cas que els toqués a ells pagar les culpes. Que ja no s'hi val, per sentència judicial, de fer signar a la clienta-tieta una declaració de renúncia a reclamar si els havien enganyat.

Hi ha, però, d'altres estrelles que sembla que han iniciat el seu declivi. Es tracta de les estrelles que cada any atorga la guia Michelin (el Llibre Roig no de Mao, sinó de la gastronomia). Patrocinada pel fabricant de Clermont Ferrand l'any 1900, va néixer amb el propòsit de promoure el turisme i els viatges en automòbil, amb informació de benzineres, mecànics i llocs per menjar o dormir. En aquell moment, a França només hi havia 3.800 cotxes, tots ells equipats, és clar, amb gomes produïdes a l'Auvergne (Ni chou, ni chat, je suis Auvergnat). Curiosament, ara que la guia per excel·lència té problemes, el qui en parla no és un dels moltíssims redactors de pàgines culinàries, sinó James Boxell, a les pàgines salmó d'economia del FT. Recorda que les estrelles es van inventar el 1926 i les tres estrelles, el 1933, i que el 1945 van tenir la decència de suprimir-les i de limitar-se a esmentar si els establiments havien quedat destruïts, malmesos o intervinguts. El 1966, el cuiner Alain Zick es va suïcidar quan li van retirar una de les dues estrelles i al 1999 el cuiner Marco Pierre Cluite va tornar les tres que tenia. Al 2003, Bernard Loiseau es va suïcidar també per por de perdre el seu guardó. Nogensmenys, el problema és que la guia-bíblia perd 15 milions d'euros a l'any i que es comença a detectar un divorci entre la fàbrica (indústria) i la guia (diem-ne publicitat, turisme o, estirant molt, cultura). Es replantegen, doncs, el departament de cartografia i mapes de viatges i la divisió d'assistència digital. Caldrà, doncs, dissenyar un nou business plan i l'oferta de serveis on line: O cobrar per l'ús d'internet, revisar el paper dels inspectors i posar en dubte la pretesa independència. L'invent ha funcionat molt bé. Ara toca seguir de prop l'evolució. Que d'aquestes estrelles ara menys brillants n'han fet negoci, amb innegable habilitat i resultat, molts compatriotes que convé que s'adaptin a qualsevol canvi eventual.