Fer-se vell. O no

Fer-se vell (decre­pi­tud física a banda) deu ser ara així com tenir gran menes­ter de reco­nei­xença. Que se't con­firmi (almenys de manera apa­rent, però sem­pre osten­tosa) que la causa (pro­ba­ble­ment justa i enco­mi­a­ble) per què t'has escar­ras­sat gran part de la teva vida, ha per­vin­gut fructífera a bon port. I ave­nir-te, doncs, a accep­tar el guardó cor­res­po­nent, per més verinós que aquest sigui.

Heus-ne aquí un exem­ple con­cret, del pas­sat dia 12. Seu vella de Lleida. Marco incom­pa­ra­ble (cate­dral, caserna, símbol de resistència i cen­tre de repressió, museu) des d'on el dar­rer plançó de qui més va fer per des­truir-ne el sig­ni­fi­cat, esce­ni­fica l'ator­ga­ment dels Pre­mios Naci­o­na­les de Cul­tura (no tot ha de pas­sar a la capi­tal del Impe­rio).

Entre aquests, un va a parar a un dels bons lec­tors d'aquest país (i de l'altre). Amb un cognom en dimi­nu­tiu que, per mèrits pro­fes­si­o­nals, bé merei­xe­ria ser-ho en aug­men­ta­tiu. I que de sem­pre ha posat volen­te­ro­sa­ment el coll a pro­pi­ciar això que ano­me­nen l'entesa entre la cul­tura cata­lana i la cas­te­llana (o espa­nyola).

I bé: cal recor­dar en què s'ha sal­dat tant d'esforç? Cal fer avi­nent la ignorància, el menys­preu i l'odi que, avui pot­ser més que ahir, pro­fessa la intel·lec­tu­a­li­tat espa­nyola per tot el que sigui català? Calia que el nos­tre home­not es rebaixés a fer el joc a tanta de con­ces­sio interes­sada?

No fer-se vell, en canvi, deu ser resis­tir-te a tot afa­lac de qui saps o pre­veus que, en el fons, sols aspira a la teva des­trucció, només que de vega­des amb una estratègia de maqui­llatge tota con­tem­po­rit­za­dora i llarg­ter­mi­nista.

És el cas, també con­cret i real, de Joan Vinyoli, que, el 1976, va rebut­jar el Pre­mio Naci­o­nal de Poesía en Len­gua Cata­lana. Per raons, com deia, “exclu­si­va­ment polítiques: la meva nació és Cata­lu­nya i com a català no puc accep­tar un guardó amb el qual no tinc res a veure”.

I, encara: ¿són les per­so­nes les qui es fan velles, o no, o ho són els res­pec­tius moments històrics?