Sempre quedarà el futur

A vega­des tinc la sen­sació que els peri­o­dis­tes viuen més. No pas pels 99 anys de Car­les Sentís, el qual uns vol­drien al cel i d'altres, a l'infern. La gràcia del peri­o­disme és viure cada dia una situ­ació dife­rent. Hi ha poques ruti­nes, tret dels peri­o­dis­tes que pre­fe­rei­xen viure escar­xo­fats a la redacció. Anys enrere aquests solien manar perquè les tec­no­lo­gies no eren portàtils, mòbils: el telèfon, el tele­tip, la màquina d'escriure. Ara ja no: amb un smartp­hone fas el fet, a la redacció, a Mont­joi, a la Mare de Déu del Mont o a Was­hing­ton...

El blas­mat Car­les Sentís en va viure mol­tes per ser peri­o­dista, no pas per 99 anys; sap més el dia­ble per peri­o­dista que per vell. No va exer­cir la inte­gri­tat política: va fes­te­jar amb el fei­xisme, va ser al judici de Nurem­berg con­tra els nazis, a l'enter­ra­ment de JFK, va denun­ciar pro­ble­mes soci­als, va ser un defen­sor dels ali­ats, i li atri­bu­ei­xen el mèrit de la vin­guda de Tar­ra­de­llas –que no el podia veure–, i s'ho va mun­tar la mar de bé.

De totes les coses vis­tes per aquest per­so­natge tan con­tro­ver­tit com Josep Pla o Fran­cesc Cambó, dels quals cal mati­sar-ne tant les coses bones com les dolen­tes, el canvi tec­nològic és el més impor­tant. Fins a final dels anys vui­tanta es va redac­tar amb màquina d'escriure. Lla­vors van entrar unes com­pu­ta­do­res rudi­mentàries. Més enda­vant, les web. I el futur no sabem cap a on va. Hi ha futur i prou.