El mal vermell

Quan una per­sona té els cabells ver­mells, molts cata­lans acos­tu­men a dir que és peli­roja. Alguns s'hi esfor­cen i diuen que és pèl-roja. A Els sots feréstecs, Rai­mon Case­lles va escriure que la Roda-soques, la meuca vella que com­pa­reix al Puig­graciós i que escan­da­litza les dones de Mont­many, té “els cabells rojos com aram” i que no se'ls en pot anar del cap perquè el seu color de cabells con­trasta amb les “car­nas­ses blan­ques com mató” i “amb aque­lla pell llan­ti­osa com espur­nada de boll dau­rat”. La Roda-soques fa que mossèn Llàtzer es mobi­litzi com ara Rebekah Bro­oks ha mobi­lit­zat la poli­cia metro­po­li­tana de Lon­dres, el govern de David Came­ron, un exèrcit de peri­o­dis­tes, Rupert Mur­doch i el seu fill, l'FBI, molts agents de borsa i els capos de Scot­land Yard. De Bro­oks tot­hom recorda encara que és enci­sa­dora i que tenia una agenda plena de bons con­tac­tes. Però ara també des­ta­quen la seva ambició sense límits. Expli­quen que no l'ha atu­rat mai res, que ha men­tit tant com li ha con­vin­gut, que ha actuat sem­pre com si el fi jus­ti­fiqués tots els mit­jans i que ha dei­xat de banda també els que han tre­ba­llat amb ella o per ella. Res de nou, si no fos que ha aca­bat por­tant la seva ambició i el seu ego fins a uns extrems impos­si­bles. La veri­tat de fons és que volia reduir allò que els mals peri­o­dis­tes acos­tu­men a con­fon­dre amb la veri­tat a les dimen­si­ons d'una notícia exclu­siva. De gent com ella n'hi ha a per­tot: a la política, al fut­bol, a l'ense­nya­ment, a les residències de la ter­cera edat i a les guar­de­ries. Ben mirat, vivim envol­tats de rebekahs bro­oks amb igual d'ambició, però amb menys encís. Sovint, també, amb els cabells d'un altre color i amb unes dimen­si­ons de vol ridícules.