Quan hi havia gegants damunt la Terra
En la mitologia popular catalana, molts gegants són tinguts per “moros”. Aquests “moros” són imaginats forçuts i gegantins, d'origen remot, d'abans de la història recordada: “Això és del temps dels moros...” es diu vulgarment per expressar temps immemorials. “Moro”, doncs, voldria dir, habitant antic, precristià. Però no pas tots els gegants són moros; també n'hi ha de protectors que exerceixen de genis tutelars d'una vila o ciutat, mantenidors dels seus furs i llibertats. Al nostre país, la tradició popular assenyala una abundància de rastres d'aquella civilització de “moros” i gegants: moltes de les restes prehistòriques, coves i balmes, construccions de grans pedres. La toponímia les senyala com “de moros”. L'abric del Cogul, a les Garrigues, es representa una rotllana de dones dansant a l'entorn d'una figura amb els òrgans de virilitat ben manifestos, és anomenat popularment Roca dels Moros. També hi ha la Cova del Moro a Riells, la Coma dels Moros a Mogrony, la Fossa dels Moros a Gombrèn, el Fossar dels Moros a les Gavarres, i la Botiga dels Moros, cap a Aitona, on la llegenda diu que s'hi servien remeis màgics per guarir totes les malalties. El Coll del Moro, a Gandesa, és una necròpolis prehistòrica. Dòlmens i altres estructures megalítiques són tinguts com rastres d'aquells predecessors. La Cabana del Moro, a Bescaran, a l'Alt Urgell; la Torre del Moro, a Llanera de Solsonès. I encara hauríem d'afegir a aquesta llista llits de moros, grans pedres planes, i la cova de Joan de l'Ós, a la vall d'Àger. La imaginació popular no se'n sabia estar sense una explicació davant d'aquells fenòmens. L'existència i la construcció d'aquelles grans pedrasses només podia atribuir-les a éssers excepcionals, a races primitives, a “moros”, a gegants. Hom diu que aquests gegants anaven pel món duent la casa al damunt: una gran llosa plana sobre el cap, i dos grans còdols, un a sota cada aixella. Quan es feia de nit no havien de fer sinó arronsar-se i els quedava la cabana parada. Un dels gegants llegendaris més importants va ser el Rotllan, un gegantàs que rondava per la serralada pirinenca matant “moros”. De la seva força extraordinària en resten fabuloses mostres arreu de la serra, a un i altre vessant. Rotllan havia nascut en bona estrella i no podia morir ferit d'espasa ni d'arma punxant, i això el feia encara més atrevit que forçut. Rotllan, cabdill dels exèrcits de Carlemany, estava frisós per matar “moros”, per fer-los recular dels Pirineus. Cavalcava un gran cavall que només tenia un sol ull enmig del front. Un dia, pasturant al peu del Canigó, el cavall començà a burxar en una gran roca i amb el morro va fer un clot que recollia l'aigua de la pluja. Aquesta roca, en terme d'Arles del Tec, encara avui és tinguda com l'abeurador del cavall de Rotllan. Rotllan anava molt més ben armat, com els nostres gegants d'avui: duia una pesant espasa de virtut; una roca plana i grandiosa, que feia servir de pala per aixafar “moros”; una gran maça de ferro que pesava moltíssims quintars. Un dia va enfrontar-se, ell tot sol, per les muntanyes de Sule, al País Basc, contra tot un exèrcit; va desembeinar l'espasa i d'un sol cop va fendir de dalt a baix una gran penya: és la famosa Bretxa de Rotllan. També era fama que amb aquella roca assaplanada aixafava els pics més encrestats i que avui són comes arrodonides. Aquesta gran roca d'aixafar “moros”, un dia la va clavar bo i dreta a Montner, al Vallespir: és el menhir anomenat la Maça de Rotllan. En realitat, però, contra qui lluità Rotllan i els seus llegendaris exèrcits francs, va ser contra els vascons, un poble llegendari, també, que dóna noms als actuals bascos i gascons; poble primitiu que en la terminologia popular també haurien rebut el nom de “moros”, i que vindria a ser un sinònim de bàrbar.
Etnòleg