Neutralitat de l'Estat?

Un dels prin­ci­pis bàsics dels estats libe­rals i democràtics és la seva neu­tra­li­tat en matèria reli­gi­osa. L'Estat, com a tal, ha de ser acon­fes­si­o­nal i no pren­dre cap acti­tud de favor envers una deter­mi­nada con­fessió. L'equi­tat en el tracte i el res­pecte a la lli­ber­tat de consciència dels ciu­ta­dans són, segons John Rawls, els prin­ci­pis bàsics de l'Estat. És difícil no estar d'acord amb aquesta tesi, espe­ci­al­ment si es tenen en compte els moments històrics en els quals l'Estat ha trans­gre­dit algun d'aquests dos prin­ci­pis o tots dos a la vegada.

Aquesta neu­tra­li­tat, però, no s'ha d'enten­dre en ter­mes d'indi­ferència i, menys encara, de des­pit envers la plu­ra­li­tat de cre­en­ces i de con­vic­ci­ons reli­gi­o­ses o no reli­gi­o­ses que els ciu­ta­dans d'una soci­e­tat mani­fes­ten. Aquest pas de la neu­tra­li­tat a la indi­ferència pot con­ver­tir l'Estat en una enti­tat sorda, incapaç de com­pren­dre els ciu­ta­dans que viuen dins dels seus límits.

La qüestió que es plan­te­gen ober­ta­ment els grans teòrics sobre el tema és com aco­mo­dar les lleis d'un estat que és, per natu­ra­lesa, acon­fes­si­o­nal, a la plu­ra­li­tat que hi ha en la soci­e­tat, a fi i efecte de res­pec­tar no sola­ment la lli­ber­tat de consciència, sinó també de mani­fes­tació pública de les cre­en­ces. No s'hi val argu­men­tar amb la dis­tinció entre l'esfera pri­vada i l'esfera pública per resol­dre la com­ple­xi­tat de la qüestió. Com diuen Char­les Tay­lor i Jürgen Haber­mas en un diàleg recent­ment publi­cat, El poder de la religió en l'esfera pública, les cre­en­ces no es poden con­te­nir en els límits estric­tes de la pri­va­ci­tat, perquè es tra­du­ei­xen en for­mes de vida, en estils de tre­ba­llar i de con­su­mir, en jocs de vida, per dir-ho amb la bella expressió de Witt­gens­tein. Reduir el feno­men del que és religiós a l'àmbit pri­vat és, sen­zi­lla­ment, no com­pren­dre la pro­fun­di­tat i la com­ple­xi­tat d'aquest feno­men i, a més a més, vul­nera el legítim dret d'expressió i d'asso­ci­ació.

L'Estat, doncs, cal que sigui neu­tre en aques­tes qüesti­ons, però no ho pot ser en l'ordre dels valors. Un estat que es fona­menta en prin­ci­pis com la igual­tat, la lli­ber­tat, la par­ti­ci­pació, la dig­ni­tat inhe­rent a tot ésser humà no pot ser neu­tre en una qüestió com aquesta. Ha de poder garan­tir aquests valors que nodrei­xen la seva mateixa cons­ti­tució. A un estat libe­ral i democràtic no li pot ser indi­fe­rent el crei­xe­ment de for­ces polítiques i soci­als que vul­ne­ren explícita­ment l'equi­tat entre les per­so­nes ja sigui pel seu color de pell o pel seu ori­gen. No li pot ser indi­fe­rent que gru­pus­cles posin en dubte les bases ètiques de la democràcia. La neu­tra­li­tat de l'Estat en matèria reli­gi­osa és clara, però ha d'estar atent a aquells col·lec­tius que afa­vo­rei­xen la bona har­mo­nia social, el sen­tit d'igual­tat i de lli­ber­tat.

Alguns poden arri­bar a con­si­de­rar que aquesta no neu­tra­li­tat de l'Estat és una ingerència en la vida dels ciu­ta­dans i en la seva consciència ètica. La línia divisòria entre l'adoc­tri­na­ment moral per part de l'Estat i la defensa dels valors democràtics que estan en la seva essència no és fàcil i la història mos­tra que, massa vega­des, aquest adoc­tri­na­ment s'ha produït i no pre­ci­sa­ment amb bones inten­ci­ons.

Un Estat libe­ral i democràtic és vul­ne­ra­ble. Ho cons­ta­tem de manera diàfana en el món actual. És vul­ne­ra­ble a la potència dels mer­cats, però també als grups mino­ri­ta­ris que, des del seu ven­tre, posen en entre­dit la mare que els ha aco­llit i els ha donat vida.